Als
25 anys vaig aconseguir una feina al Chase Manhattan Bank, perquè em van
prometre que viatjaria molt. Eren anys de crisi se deute, i em recordo condonar
crèdit als brasilers rics en barris envoltats de faveles i de misèria. I a Àsia
i l'Àfrica, el mateix. Jo mateixa vinc d'una família emigrant centreeuropea
paupèrrima i era la gran de set germans. Com podia ignorar els amics de les
faveles que no tindrien mai cap crèdit?
Vaig
donar tant la tabarra als meus caps amb la necessitat d'obrir bancs per a
microcrèdit. Vaig començar a buscar feina als primers bancs per a pobres.
M'encantava la banca, però no voldria la meva vida en un despatx engreixant
comptes ja molt grassos. Per això, vaig començar a estudiar com funcionava i
vaig viatjar per l'Àfrica, amb ajuda de la Fundació Rockefeller, l'Unicef i
oenagés. Volia fundar el meu banc per combatre la pobresa. A Ruanda vaig muntar
una fleca amb dones, perquè si ajudes una dona, ajues tota la família i el pa
allà era dolent i car, perquè tot s'importava
de països rics.
Ens
va costar de créixer, perquè als ruandesos els agradava presumir de comprar una
cosa estrangera, com el pa blanc. Llavors les dones no podien obrir un compte
corrent i el dot mitjà eren tres vaques. Era moltíssim per al sou mitjà i els
marits s'endeutaven per tota la vida per pagar-ho. Vam aconseguir que for de
només tres cistells. I, a poc a poc, vam començar a aconseguir que els dones
obrissin petits negocies i que prosperessin de
manera sostenible.
Quan
vam fundar el banc vaig descobrir amb diversos negocis a la pràctica com
transformar els petits crèdits en llocs de treball i millores efectives a la
gent. I el banc començava a guanyar escala, quan va arribar l'horror del
genocidi.
Molts
dels nostres millors agents van ser massacrats o empresonats, però el banc,
trenta anys després, continua obert... perquè seguim els principis que vaig
aprendre en el dia a dia: treballar amb clients locals; propietaris locals i
gestors locals.
Has
de saber on ets. Un exemple: les dones cristianes no volien préstecs, perquè la usura era pecat i això les posava
en mans dels usurers, que deien que no cobraven interessos, però les fregien a
comissions.
El
president de a Fundació Rockefeller em va encarregar un programa per ensenyar
els grans filantrops a invertir. Vaig aprendre que la filantropia té límits i
el primer és que la majoria de filantrops volen veure què es fa exactament amb
els seus diners i de seguida. Però per
ser efectiva, l'ajuda al desenvolupament requereix assajar i millorar amb
encerts i errors creant negocis sense data límit.
Vaig
dissenyar programes d'inversió a llarg termini -de 8 a 12 anys- per a
infraestructures. Perquè encara tenim més de 1.000 milions de persones al món
sense electricitat ni vàter. Van localitzar els millors emprenedors locals i
donar-los crèdit a llarg termini. Tot el que anem recuperant ho reinvertim.
L'anomenem 'capital pacient'. Amb això, per exemple, instal·lem centrals
elèctriques solars autònomes que substitueixen el querosè. Hem il·luminat
noranta-cinc milions al món. A l'Àfrica, es venen milers de centrals solars unifamiliars
al mes. A Kènia oferim energia des de dòlars al mes i es pt pagar dia a dia amb
el mòbil.
Una
mare índia amb va donar la clau: si pagues per tenir un cable connectat a la
xarxa, ets el seu esclau; si compres una central, ets lliure. Avui és el somni
del tercer món i, amb 'capital pacient', ho fem realitat.
El
més útil que he après és escoltar el mercat: deixa que et digui el que la gent
vol a aprecia i es pot permetre; i, a partir d'això, estableix pactes
publicoprivats amb els governs.
Lluís Amiguet, entrevista a Jacqueline
Novogratz, "Invertint a llarg termini, traiem l'Àfrica d'una llarga
pobresa", La Vanguardia 25-26/12/2019.
