6.1 Elements d’identitat del poder econòmic

-->
Apliquem la  mateixa estructura que hem aplicat en el capítol 5 i aplicarem en el 7 i el 8 per observar els elements d'identitat, ara de l'econòmic.

6.1.3 Jerarquia

6.1.1 Territori en el que exerceix el poder


Tres articles molt diferents per aquest tema, a més de Rèdits de l'espanyol.




Territori futbolístic
“A Portugal hi ha un caciquisme que ha generat zones de corrupció amb un sistema propi de treball: la confluència del poder local, el futbol i el finançament dels partits polítics. Aquest triangle es tradueix en una estreta vinculació entre alcaldes i empresaris de la construcció civil, el qual passa sempre pel futbol. L’acumulació de càrrecs assegura el manteniment d’aquests canals (...) Els polítics busquen la popularitat que els dóna el futbol i els clubs, recursos financers. Les irregularitats romanen ocultes per l’estatut d’utilitat pública que tenen els clubs de futbol”.
Margarida Pinto, El dinero sucio se lava en el fútbol, El País 22-06-2004.

Territoris (ex)segurs
La idea que invertir a Estats Units o a Europa era sinònim d’inversions segures, estables o rendibles ha quedat desmentida(...)
Les inversions en els països de la OCDE s’han reduït durant tot el 2008 (...) [i] les operacions d’inversions vers països emergents es van incrementar.
Javier Santiso, Los fondos soberanos ante la crisis, El País 8-02-2009.

Misteri de l’Alemanya Oriental
Sobre els motius pels quals es va voler fer desaparèixer per complet el treball a Alemanya Oriental, no en podrem saber res en la nostra generació. Els arxius continuaran tancats per trenta o cinquanta anys, perquè els qui van prendre les decisions encara estan actius. En el meu llibre explico que el que ha passat a Alemanya de l’Est va succeir abans a EUA i a Anglaterra. Ara li toca al continent. Es tracta del quasi final de la producció industrial. Quelcom semblant al canvi que la industrialització va introduir el segle XIX.
(...) en el XIX la gent vivia al camp i se’n va anar a la ciutat, la qual cosa ho va transformar tot. Ara passa quelcom de semblant: ciutats que abans eren importants es fa irrellevants.
(...). La nostra cultura està infiltrada per la economia i som incapaços d’imaginar-nos un món que no creixi. Per això, tot concepte relacionat amb la reducció és negatiu. Per mi aquest mon minvant no és negatiu. La nostra cultura ha d’aprendre a trobar-li virtuts.
Berlín. Corresponsal, “Hay que encontrarle el punto positivo a este mundo menguante”, La Vanguardia 19-07-2009.

Rèdits de l'espanyol


L'espanyol, tercera llengua més parlada al món, és la segona més emprada en els negocis. L’anglès és la clau d'Estat Units, del nord d'Europa... però la clau d'Amèrica Llatina té una Ñ.
És l'idioma oficial d'una vintena de països. En l'actualitat, gairebé 500 milions de persones saben parlar espanyol. Això fa que sigui una llengua molt atractiva a l'hora de fer negocis. (...) el primer que el 2003 va quantificar el valor de l'espanyol va deduir que aporta més del 15% del PIB a aquesta país. És a dir, el 2009 més de 37.000 milions d'euros van arribar gràcies a l'idioma de Cervantes. Segons una recerca de la Fundación Telefónica, emprar el mateix idioma multiplica per dos o per tres la quota de mercat d'Espanya en les exportacions de països hispanoparlants. (...)
L'espanyol no és només un idioma en auge pels negocis, sinó que el seu auge és un negoci per si mateix. Hi ha un nou turisme demanat per estrangers que venen a Espanya a estudiar espanyol. (...) El 2006, uns 150.000 turistes d'aquest tipus van viatjar a Espanya i van deiar-hi 255 milions d'euros.
C. Delgado, 500 millones de razones para saber espanyol, El País 25-1-2010.

6.1.2 Normes i maneres de fer pròpies


Aquest tema conté els següents articles:

Pinzellades


Inclou petites descripcions que expliquen força cosa.

Seducció espavilada
Cada una de les successives bombolles especulatives, les quals a l’encadenar-se han anat conformant la crisi financera actual, (...) han cursat com una estafa piramidal en la qual uns promotors espavilats sedueixen a creixents eixams d’incauts trets per l’olor de la mel.
Enrique Gil Calvo, Piràmides, El País, 22-12-08

Pagar-me segons el lliure mercat
La doctrina de lliure mercat, la qual s’ha convertit pràcticament en una religió, va reforçar aquesta idea: els mercats són eficients, i si em paguen el que em paguen (una quantitat al·lucinant, com es va poder veure en els casos recents) és perquè la meva pròpia eficiència ho garanteix.
Jean-Paul Fitoussi, La rebelión de los meritócratas, La Vanguardia 13-10-2009.

Exercicis clàssics
Els plans de l’Administració [de EEUU] per rescatar el sistema bancari estan prenent la forma d’un exercici clàssic de ‘socialisme amarg’: els contribuents paguen la factura si les coses surten malament, però els accionistes i els executius reben els beneficis si les coses surten bé.
Paul Krugman, Rescates financieros para incompetentes, El País 8-02-2009.

Suborns necessaris


Crec que [a Siemens] externament i interna s’havia desenvolupat una espècie d’indústria comú del suborn que al final havia de fer que tothom tingués la impressió que els suborns eren necessaris (...)
Avui sabem que aquesta base va sorgir poc després de la Segona Guerra Mundial, en una època en la que a les multinacional d’Alemanya, un país vençut, ni tan sols se les permetia encara entrar en els països bons.  Així, van haver de començar en països bastant difícils i van haver d’adaptar-se a pràctiques locals (...)
El suborn es practicava en molts àmbits (...) Era una xarxa, un univers paral·lel, ocultat, tolerat o inclús promogut per l’anterior Junta Directiva (...)
Fins 1999 la corrupció a Alemanya estava considerada, com a màxim, com indecent moralment.
Jörg Schmitt et al, El Soborno era una red tolerada u oculta por la anterior dirección, El País 28-12-08

Creences i pors


L’economia depèn de dues variables
 (...) l’economia al final depèn de dues variables –les dues inobservables-: la percepció del risc i l’esperança del benefici.
Lluís Amiguet, entrevista a José Manuel Campa, "La economía espanyola es mucho mejor que su imagen", La Vanguardia 14-09-2010.

Por a les represàlies dels poderosos
(...) els alts càrrecs de la política nord-americana s'han negat una i altra vegada a fer alguna cosa respecte a la manipulació de la moneda xinesa, per por -almenys en part- que els xinesos deixin de comprar els nostres bons. (...)
una moneda infravalorada fomenta la inflació, erosiona els salaris reals dels treballadors xinesos i malgasta els recursos xinesos. Però encara que la manipulació monetària és dolenta per a la Xina en el seu conjunt, és bona per a les empreses xineses amb influència política (moltes d'elles, de propietat estatal). De manera que la manipulació monetària continua. (...)
És clar que no passarà res fins que -o menys que- Estats Units demostri que està disposat a fer el que normalment fa quan un altre país subvenciona les seves exportacions: imposar un aranzel temporal que compensi la subvenció. I per què aquesta mesura no s'ha posat mai sobre la taula? Com ja he indicat, una resposta és la por al que passaria si els xinesos deixessin de comprar bons nord-americans. (...)
A part de les pors financers injustificats, hi ha una explicació més sinistra per la passivitat dels EUA: les empreses tenen por a les represàlies xineses.
Pensin en un problema relacionat: les subvencions clarament il.legals que la Xina ofereix al sector de les energies netes al seu país. Aquestes subvencions haurien d'haver donat peu a una queixa formal per part de les empreses nord-americanes, de fet, l'única organització disposada a presentar una queixa ha estat el sindicat de treballadors de l'acer. Per què? Com explicava The New York Times, "les multinacionals i associacions comercials del sector de les energies netes, igual que molts altres sectors, s'han mostrat reticents a presentar denúncies comercials, temoroses de la fama que tenen els funcionaris xinesos de prendre represàlies contra les empreses conjuntes al seu país, i fins i tot de negar l'accés al mercat a qualsevol empresa que prengui partit en contra de la Xina ".
(...) aquest és un bon moment per recordar que el que és bo per a les empreses multinacionals sol ser dolent per Estats Units, especialment per als seus treballadors.

Tot es pot comprar i es pot vendre


¿Com (...) ha aconseguit el Govern de Colombo reunir les forces necessàries per desencadenar l’ofensiva que ha acorralat als tàmils? Gràcies a l’ajut de la Xina. (...) la Xina s’ha convertit en els darrers anys en el primer donant d’ajut militar i econòmic a Sri Lanka, que ha passat de rebre de Pekin uns pocs milions d’euros el 2006 a mil milions el 2008.
¿Què explica aquesta aparent generositat de Pekin? El port a Hambantota. Pekin està invertint altres mil milions d’euros en la construcció d’un port a Sri Lanka que formi part de la cadena d’ enclavaments xinesos per l’Índic per protegir de pirates o de potències rivals els subministrament de petroli procedent d’Aràbia Saudí. La ma xinesa construeix ara ports a Pakistan, Bangladesh i Birmània.
Xavier Batalla, Por un puerto, La Vanguardia, 17-06-2009.

El pes dels empresaris, missioners i governs europeus


Les grans finques dels colonitzadors britànics [ a Kenia] són avui extensions propietat d’aquestes elits. Des de fa anys aquí es va practicar l’esclavitud sense escrúpols, es van extraure recursos naturals i es van explotar les terres a esquena dels africans però amb el seu treball, gustós o forçat.
Avui són els clans dels successius presidents, els indis, els somalis i els xinesos els que han acaparat bona part de la terra.
(...) Els varem treure les seves terres, els varem arravatar els seus recursos, varem traficar amb l’esclavitud (...).
Es va convertir Àfrica en una aventura d’exploradors empresaris, missioners i governs europeus que es van permetre reunir-se a Berlín el 1884 sota la batuta de Bismarck i traçar les fronteres tan artificials com interessades. Els varem prendre moltes coses i ara simplement els fem fora quan arrisquen les seves vides per sortir de la misèria i la pobresa estructurals.
Lluís Foix, Hambre de tierra, La Vanguardia 19-07-2007.

Justificació dels crims


El sector acadèmic [de la Royal Geographic Society del Regne Unit] justifica l’actual política [de no viatjar] amb un doble argument, econòmic i polític. (...) el polític és que convé desempallegar-se d’un passat colonial, i del pretext del romanticisme per justificar crims darrera dels quals hi havia un interès purament comercial, com el de la Companyia de la Bahia de Hudson, l’Angloamerica o la Companyia de les Indies.(...).
[En] la guerra de les Malvines, Margaret Thatcher va enviar un emissari a la National Geographic per demanar un carta topogràfica del remot arxipèlag perdut en l’Atlàntic.
Rafael Ramos, Malos tiempos para los exploradores, La Vanguardia 2-07-2009.

Herència i treball dur


¿Vol ser ric de veritat? (...) Heus aquí una bona manera d’augmentar les possibilitats: tenir uns pares rics i empresaris. Com per exemple, Carlos Slim.
(...) diversos [d’entre els 20 primers de la llista de multimilionaris de 2010 de la revista ‘Forbes’] van ser fills d’homes que es van fer a si mateixos.
(...) molts dels ‘mega-mega’ rics d’avui van treballar dur amb el que els van donar. Dels vint primers, només els tres fills (...) del propietari de Wal-Mart es poden considerar hereus tradicionals. La resta poden dir que van arreplegar ells mateixos les seves fortunes. [exemples: el fundador d’Oracle i el de Ikea].
(...) Un examen minuciós [de les llistes de cada any de Forbes] mostra la rapidesa amb que la riquesa es desplaça dels països rics vers els països en vies de desenvolupament i com alguns dels econòmicament poderosos creixen i un pocs cauen. Però malgrat tot aquest anar i venir, els ingredients per a la gran riquesa no canvien gaire.
Edward Hadas, El dinero llama al dinero, El País 14-03-2010.

6.1.3 Jerarquia


La por del poderós
(...) Brasil, igual que la Xina, sempre ha preferit “minimitzar el seu pes geopolític per por d’ofendre a Estats Units”.
Andy Robinson, La crisis acelera el encuentro entre China y Latinoamérica, La Vanguardia 26-06-2009.

Currículums de vàlua
Els consellers delegats de Lehman Brothers, Merrill Lynch i AIG comparteixen un currículum similar: ambició desmesurada, sous desorbitats, especulació, fallida... El seu estil de gestió va desfermar el vendaval financer que va esdevenir en l’actual crisi econòmica mundial. Una mirada més detallada als seus èxits descobreix una altra coincidència. Van estudiar en algunes universitats i escoles de negocis més prestigioses del planeta.
Manuel Ángel-Méndez, MBA éticos para estos tiempos, El País 7-06-2009.

6.1.4 Coixí conceptual que la justifica i dignifica.


El poder econòmic, com tot altre, necessita d'un coixí conceptual que justifiqui i dignifiqui el poder i els que l’exerceixen, el controlen i el gaudeixen. Els arguments i les formes són molt dependents de la cultura local del moment. Per això hi ha diferències i contradiccions significatives.

Els articles inclosos en aquest tema són:


L'economia científica


(...) (a La Vanguardia del 2 de setembre) l’economista Jordi Gual, presentava “la greu sospita que penja sobre la professió” [d’economista]: la tesi que la ciència econòmica hauria contribuït a la debacle amb el desenvolupament de teories que, o bé ignoraven els factors clau de l’economia o, el que és pitjor, els excloïen intencionadament per motius ideològics, per propiciar un determinada agenda política favorable a la desregulació.
(...) els economistes adopten les seves posicions per a que s’adeqüin als estats de situació dominants. “Majordoms intel·lectuals”, els ha anomenat amb duresa.
(...) els ciutadans no se’n van adonar de la tempesta perquè es sentien recolzats per una teoria econòmica que els convencia que estaven segurs, però que era incorrecta i injusta (no tenia en compte l’equitat). Els economistes clàssics consideraven que, en conjunt, les variacions dels sentiments, les impressions y les passions individuals no tenen importància, i que els esdeveniments econòmics estan dirigits per factors tècnics inescrutables i sempre racionals. I no és així.
Joaquín Estefanía, La justa autocrítica, El País 6-09-2009.

 Articles relacionats: Coixí conceptual, Nou paradigma..., Per manca d'una teoria apropiada

Concepció errònia del funcionament de l'economia*


Cada cop és més difícil evitar la conclusió que entre les raons de fons de la crisi ocupa un lloc destacat l'haver propiciat una concepció errònia del funcionament de les realitats econòmiques i, en paral·lel, de l'economia com a disciplina científica.
Fa justament 20 anys, en bastants països es va assistir a l'enfonsament dels sistemes d'economia planificada centralment. La seva pretensió inicial havia estat que es podia gestionar l'economia des d'uns òrgans que controlessin i gestionessin tota la informació i dels quals partissin les instruccions a tota la resta de l'economia. La pretensió d'omnisciència dels planificadors va acabar topant amb la realitat d'unes complexitats, incentius i interaccions que van evidenciar el fatu d'aquest legat. (...)
A finals d'aquesta primera dècada dl segle XXI estem patint els efectes d'una altra forma d'entendre el funcionament de l'economia basada també en la pretensió d'omnisciència d'uns grups selectes que asseguraven conèixer com treure ple partit a la utilització dels recursos globals, dominar la gestió dels riscos, i poder respondre "ara sabem perfectament el que ens fem, aquest cop és diferent" cada vegada que se’ls recordaven les lliçons de la història respecte els riscos de gestionar temeràriament les finances. Les seves connexions amb el poder polític els van permetre desfer-se de moltes regulacions derivades d'aquestes experiències històriques, a la vegada que s’emparaven en una ortodòxia econòmica que desqualificava qualsevol dissensió.
(...) [les dues concepcions] coincidien en la pretensió d'omnisciència, (...) a l'ignorar implicacions bàsiques de la complexitat de les nostres economies i societats, com: a) la font de la riquesa és la capacitat d'esforç, treball, innovació i creativitat d'un molt ampli conjunt de persones, les potencialitats de les quals cal estimular amb un entorn adequat, i, b) precisament per això tenen sentit els mercats com formes eficients d'utilitzar les informacions i coneixements parcials dels diversos actors, alhora que són necessaris mecanismes reguladors per delimitar els efectes col·laterals d'algunes debilitats de la naturalesa humana, especialment dels que es creuen superiors als seus conciutadans.
Juan Tugores Ques, Los extremos se tocan, La Vanguardia 9-12-2009.

Economia abstracta


En les darreres dècades els bancs han negociat amb abstraccions, teoritzen sobre valors i perden el contacte amb el que és una fàbrica, una botiga. Molts compren i venen empreses que no entenen. Ni ho necessiten, ja que compren el seu valor monetaritzat. (...)
[És] la dominació de les finances sobre l’economia real. Les finances són una operativa abstracta. Sempre pensem que el capitalisme és hostil a l’artesania degut a que discapacita a l’artista, però és més sofisticat: no està implicat en la pràctica. Teoritza. Per exemple, amb el deute. És una de les raons de la crisi actual.
Una altra és la forma del temps en el capitalisme avui: tot és a curt termini. L’economia global es reorienta al comerç del preu de les accions més que als seus beneficis finals. La noció de gestionar una empresa per tenir beneficis a llarg termini ha desaparegut. Pots guanyar diners amb empreses que estan perdent. De manera que quan arribes a una economia com aquesta no tens cap interès en aconseguir que l’economia real funcioni.
Justo Barranco, entrevista a Richard Sennett, “El capitalismo se ha hecho hostil a la vida”, La Vanguardia 23-12-2009.

Ètica: assignatura, però no pràctica


Assignatures de responsabilitat corporativa, ètica i impacte social de la gestió empresarial es venen impartint des de fa anys. Malgrat això, donat el vergonyós enfonsament financer, les matèries semblen haver caigut en sac foradat.
La visió dels antics alumnes demostra que alguna cosa no funciona. D.H. va cursar el 2003 un MBA en una de les tres principals escoles del país. (...) “En un any sencer de formació, mai vaig sentir parlar d’ètica. I això que veníem de la crisi de les ‘puntcom’. Tot s’objectivitza, sense afegir una capa de valors a sota. Ningú et diu què està bé o què està malament. Al final és molt fàcil prendre decisions errònies”.
Manuel Ángel-Méndez, MBA éticos para estos tiempos, El País 7-06-2009.

Ètica protestant



Max Weber va demostrar que l’ètica era el secret del major desenvolupament econòmic dels països protestants respecte a l’endarreriment catòlic. Des de Luter, el triomf econòmic era reflex anticipat a la terra de la probitat i laboriositat els qual menen el bon cristià al cel. En canvi, per a Roma, el bon cristià renunciava al món i a les seves ambicions, inclòs no tacar-se amb el progrés industrial, per concentrar-se en l’esperit.
(...) es veia l’empresa i l’afany d’enriquir-se com mera avarícia, de manera que dedicar-se als negocis era ‘non sancto’(...)
Fer-se ric pot ser molt catòlic. A Itàlia va ser una autèntica revolució al 1870 l’exhortació de Pius IX als catòlics per a que es dediquessin als negocis i a la política. Els catòlics van fundar cooperatives de producció i de consum, bancs populars, caixes d’estalvi i en els seus estatuts s’adherien a la doctrina social de l’Església catòlica i romana. Unitat i inviolabilitat de la persona; subsidiarietat: l’estat és un mitjà al servei de la persona i no al revés; i solidaritat. Encara avui el 26% del sector bancari italià és el resultant d’aquella crida papal, però, una darrera l’altra, aquestes entitats financeres han retirat dels seus estatuts qualsevol al·lusió al seu origen catòlic. Redueixen el seu objectiu a guanyar més diners. S’equivoquen.
Lluís Amiguet, entrevista a Raffaelo Vinyali, La Contra, La Vanguardia 6-03-2006.

(...) alguns dels meus col·legues no tenien cap dubte que l’economia era una espècies de teologia. Amb això, tenien al cap la caça de l’heretgia, forta insistència en la puresa doctrinal i les anatemes dels que dissenteixen, tant característics dels arguments religiosos.
Samuel Brittan, Com l’economia ha esdevingut un rival de la fe religiosa, Financial Times 16-08-2002.

L’ou o la gallina


(...) les objeccions que es plategen a la regulació dels mercats són que minven la creativitat i la creació de riquesa.
Si abandonéssim [als bancs] a la pura lògica del mercat a la qual molts dels seus directius es van lliurar sense la més elemental precaució, ara no quedaria ni un sol banc operatiu i tots patiríem més.
Si cerca culpables, reparteixi culpes: primer, l’excés de liquidés permesa pels bancs centrals durant anys amb tipus d’interès massa baixos; segon, els bancs privats que van oblidar tota prudència i van competir per donar crèdit sense garanties i els d’inversió, els quals van crear un sistema bancari paral·lel sense supervisió... però també els consumidors que van demanar crèdits que no podrien pagar si pujaven els tipus.(...) I per cert, tots els diaris també van enardir l’eufòria mentre va seguint entrant publicitat.
[I ara] Regulació: millor i més regulació. I prèvia a la creació d’instruments financers no posterior. No s’han d’aprovar nous derivats fins que no es demostri que no posen en perill el mercat; igual que no es ven una joguina fins que no es demostra inofensiva. (...).
El contribuent ja ha posat els seus diners als bancs de manera que ha quedat clar que els bancs hi són perquè serveixen al ciutadà i no al revés. Hi ha un contracte social previ a la pura propietat privada dels bancs que els sotmet aquest servei a l’interès general.
Fa un parell d’anys els banquers haurien rigut d’una afirmació com aquesta, ells sabien crear riquesa amb els seus bancs, però ara està clar que els seus bancs no existirien sense els nostres impostos. I, per tant, han d’acceptar supervisió i regulació.
Lluís Amiguet, entrevista a Sir Howard Davis, “La banca existe para servir al ciudadano y no al revés”, La Contra, La Vanguardia 4-06-2009.

Creixement necessari


“Els límits al creixement ja havien estat identificats en el famós informe al Club de Roma de 1972, l’essència del qual ara s’està revelant tremendament certa: el creixement econòmic il·limitat tard o d’ora havia de topar contra els límits del planeta. Aquesta col·lisió, a més de desequilibrar el clima i erosionar la biodiversitat, també es manifesta en l’encariment del petroli i altres primeres matèries bàsiques. Això ha contribuït a que l’economia mundial s’hagi vist empesa a seguir creixent per vies cada cop més especulatives, arriscades i insensates, desembocant en la crisi actual. En aquest sentit, és precisament l’obsessió pel creixement a tota costa el que ha dut a la recessió.
Tot model econòmic depèn de pressupòsits filosòfics i culturals els qual guien implícitament els nostres valors, decisions  i accions. Ara els pressupòsits del creixement econòmic han quedat obsolets. Arriba l’hora d’abandonar les expectatives de creixement material i de cercar altres tipus de creixement els quals a la llarga puguin resultar més satisfactoris. (...) Joaquim Sempere, a ‘Menos es más’, expandeix i posa al dia la seva anterior ‘L’explosió de els necessitats’ en un esforç per construir una nova teoria de les necessitats humanes la qual tingui en compte les necessitats de llibertat, coneixement, autorealització, creativitat i vida amb sentit. Inspirat no tant pel decreixement com per la filosofia marxiana i l’ecologia, Sempere preveu “un futur d’escassesa” en el material, tecnològic i energètic.
Jordi Pigem, Crece el decrecimeinto, La Vanguardia 3-06-2009.

Gestió de la propietat comú


[La Nobel d’Economia de 2009] Elinor Ostrom no és economista (...) El 1966 es va graduar en Ciència Política per la Universitat de California, però molt aviat va ampliar el seu camp d’estudi, i ho va fer desafiant l’opinió internacional amb recerques empíriques que demostraven que les propietats públiques gestionades pels seus usuaris –zones de pesca, àrees de bosc explotades per a fusta- solien funcionar millor del que predeien les teories clàssiques. Aquestes, ampliades pels seus seguidors neoclàssics, eren contundents i semblaven òbvies: la propietat comú es gestiona malament, i per evitar-ho cal escollir entre regular-la o privatitzar-la. (...)
[Elinor Ostrom] aviat va descobrir que els sistemes d’autoorganització i de gestió de recursos públics a nivell local solen ser útils per mantenir els recursos comuns, tant els naturals, com per exemple, els boscos, com els recursos socials, entre ells les forces policials.
Redacció, El Nobel de Economía distingue por primera vez a una mujer, La Vanguardia 13-10-2009.