El descobriment de com la corrupció i els paradisos fiscals minen el desenvolupament dels països pobres li va crear "una indignació impossible d’aplacar", adverteix l'eurodiputada Eva Joly (...). Ara planeja desemmascarar i acabar amb la perniciosa relació entre paradisos fiscals i subdesenvolupament a l'Àfrica. (...).
En aquest anys intentaré posar la lluita contra els paradisos fiscals a l'agenda política com un element clau de la política de desenvolupament. (...)
Ha estat una constant des que als 52 anys, per atzars de la vida, vaig descobrir que la corrupció no era un fenomen marginal. A través de les meves investigacions vaig veure que era un sistema i no un accident, que les multinacionals tenien fons secrets, que la corrupció formava part de les seves pràctiques comercials... També vaig descobrir la relació que això té amb Àfrica i vaig comprendre que els africans estaven finançant a una part de l’elit francesa. En el cas Elf, vaig veure el paper dels paradisos fiscals en tapar aquests fluxos. Vaig decidir dedicar la resta de la meva vida a combatre la corrupció, el blanqueig... Durant 7 anys vaig treballar pel Govern noruec en la lluita contra la corrupció, primer a escala nacional i després en el vessant del desenvolupament, per empènyer a altres a actuar. Però vaig decidir entrar a la política perquè vaig veure que això no era suficient. Cal canviar el sistema.
[Quina és la relació entre evasió fiscal i subdesenvolupament?] He dedicat 20 anys a entendre-ho, és difícil explicar-ho en uns minuts... Les estructures opaques dels paradisos fiscals permeten ocultar el propietari dels fons (...). La seva existència és una incitació al pillatge. El apetito és insaciable. Són una incitació a destruir les institucions democràtiques per al benefici personal. En els anys d’alliberament del colonialisme, de 27 països només 5 tenien règims presidencials; avui només n'hi ha 3 de parlamentaris. No és quelcom innocent: és per robar millor. Hi ha una altra relació realment neocolonial. En els paradisos fiscals, hi ha centenars de milers d'empreses fictícies que només tenen un objectiu fiscal. Amb trucs comptables i manipulant el preu de les transferències, les multinacionals aconsegueixen no pagar impostos allà on operen. És un sistema recolzat pel Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, els qual han venut la idea que els llocs de treball que es crearien a Zàmbia o Tanzània eren el més important. Això és fals, el preciós són les primeres matèries. És una forma d’esclavatge modern, un model de desenvolupament que ha fracassat.
Beatriz Navarro, entrevista a Eva Joly, "Los paraísos fiscales son una incitación al pillaje en África", La Vanguardia 28-02-2010.
Corrupció corporativa mundial fora de control*
El món s'està ofegant en el frau corporatiu, i probablement els problemes són de majors dimensions en els països rics, els que suposadament gaudeixen de ‘bona governança’. És possible que els governs dels països pobres acceptin més suborns i cometin més delictes, però són els països rics els que alberguen les empreses globals que cometen els grans delictes. Els diners són poder i està corrompent la política i els mercats de tot el món.
Tot just passa un dia sense que surti a la llum una nova història de malversació. Cada signatura de Wall Street ha pagat significatives multes durant l'última dècada per comptabilitat falsa, ús d'informació privilegiada, frau de valors, esquemes de Ponzi o apropiació indeguda per part dels directors executius. En l'actualitat es jutja a Nova York a una enorme xarxa de venda d'informació privilegiada en la qual estan implicats alguns protagonistes del sector financer. I abans d'això, els majors bancs d'inversió dels EUA van haver de pagar una sèrie de multes per resoldre diferents delictes relacionats amb valors.
No obstant això, és escassa la rendició de comptes. Dos anys després de la major crisi financera en la història, impulsada pel comportament sense escrúpols dels grans bancs de Wall Street, ni un sol líder financer afronta penes de presó. Quan les empreses són multades per malversació, els seus accionistes, no els seus directors executius, paguen el preu. Les multes són sempre una petita fracció dels guanys aconseguides fraudulentament, el que dóna el senyal a Wall Street que les pràctiques corruptes tenen una sòlida taxa de retorn. Fins i tot avui dia, el lobby bancari no fa cas als organismes reguladors i els polítics.
(...) L'exvicepresident Dick Cheney va arribar a la Casa Blanca després d'haver estat director executiu de Halliburton. Durant aquest període, l'empresa es va dedicar al suborn il·legal de funcionaris nigerians per accedir a jaciments de petroli d'aquest país, un accés valorat en milers de milions de dòlars. Quan el Govern de Nigèria va acusar Halliburton de suborn, la companyia va resoldre el cas fora dels tribunals, pagant una multa de 35 milions de dòlars. Per descomptat, no hi va haver cap tipus de conseqüències per Cheney. La notícia amb prou feines va aparèixer en els mitjans dels EUA.
La impunitat és generalitzada, de fet, la majoria dels delictes corporatius passen inadvertits. Els pocs que surten a la superfície generalment acaben amb una lleu reprimenda, per la qual la companyia -és a dir, els seus accionistes- ha de pagar una modesta multa. Els veritables culpables al cim d'aquestes empreses rares vegades han de preocupar. Fins i tot quan les signatures paguen mega-multes, els seus directors executius estan als seus llocs. Els accionistes es troben tan dispersos i mancats de poder que exerceixen poc control sobre la gestió.
La corrupció corporativa està fora de control per dues raons principals. En primer lloc, les grans empreses són avui multinacionals, mentre que els governs segueixen sent nacionals. Les grans empreses són tan poderoses econòmicament que els governs tenen por d'enfrontar-s'hi.
En segon lloc, les empreses són els principals finançadors de les campanyes polítiques en llocs com Estats Units, mentre que els polítics mateixos són sovint copropietaris, o si més no beneficiaris silenciosos, dels beneficis empresarials. Aproximadament la meitat dels congressistes nord-americans són milionaris, i molts tenen estrets vincles amb empreses fins i tot abans d'arribar al Congrés.
Com a resultat, els polítics solen mirar cap a altre costat quan el comportament de les empreses creua el límit. Fins i tot quan els governs tracten de fer complir la llei, les empreses compten amb exèrcits d'advocats per fer ones al seu voltant. El resultat és una cultura de la impunitat, amb base a l'expectativa ben demostrada que el crim corporatiu resulta rendible.
Donada l'estreta relació de la riquesa i el poder amb la llei, posar fre a la delinqüència empresarial serà una lluita enorme. (...) La corrupció floreix en la foscor, i avui més informació que mai surt a la llum a través del correu electrònic i els blocs, així com Facebook, Twitter i altres xarxes socials.
(...) Quan els polítics es puguin emancipar de les donacions corporatives, recuperaran la capacitat de controlar els abusos de les empreses.
Més encara, cal donar a llum els racons foscos de les finances internacionals, especialment els paradisos fiscals com les Illes Caiman i els secrets bancaris suïssos. L'evasió d'impostos, suborns, comissions il·legals i altres transaccions renyides amb la legalitat flueixen a través d'aquests comptes. La riquesa, el poder i la il.legalitat fets possible per aquest sistema ocult són ara tan grans que amenacen la legitimitat de l'economia mundial, especialment en moments en què patim una desigualtat d'ingressos sense precedents i un immens dèficit pressupostari, a causa de la incapacitat política -i de vegades fins operativa- dels governs per imposar una fiscalitat justa als rics.
Així que la propera vegada que senti alguna cosa sobre un escàndol de corrupció a l'Àfrica o en una altra regió pobre, pregunti on es va iniciar i qui és el corruptor. Ni Estats Units ni cap altre país ‘avançat’ haurien apuntar amb el dit als països pobres, ja que sovint són les empreses mundials més poderoses que han creat el problema.
Jeffrey D. Sachs, Oleada de crímenes corporativos, El País 15-05-2011.
Itàlia
(...) [a Itàlia] la corrupció hi ha estat sempre, tot i que és cert que recentment n’hi ha hagut més. I sense evasió tindríem els comptes en superàvit. Si aquest 25% de l’economia que no paga impostos, Itàlia, i també Espanya, serien molt riques. (...)
M. Mora, entrevista a Romano Prodi, “A los mercados no les interesa la corrupción”, El País 17-07-2011.
Assumptes relacionats: Canvi de rumb, Paradisos fiscals, Corrupció, Neocolonialisme
