La teoria econòmica neoclàssica, la qual durant un segle ha predominat a Occident, sosté que la remuneració que percep cada persona reflecteix la seva contribució social marginal, el que aporta a la societat. (...) els nostres banquers refuten aquesta teoria.(...)
Per descomptat, hi ha quelcom de veritat en la teoria neoclàssica; si no fos així, probablement no hauria sobreviscut tant .(...) l’economia simplista dels segles XVIII i XIX, quan van sorgir les teories neoclàssiques, són completament inadequades per a les economies del segle XXI. En les grans corporacions amb freqüència és difícil ponderar la contribució d’una persona en concret. (...)
Pot ser que els executius bancaris se n’hagin anat amb cents de milions de dòlars a les butxaques, però tots els altres a la nostra societat –accionistes, tenedors de bons, contribuents, propietaris de vivendes, treballadors- patim les conseqüències. (...)
Creu realment algú que els directius bancaris d’EUA es van tornar repentinament tant productius en comparació amb els altres actors de la societat que mereixen els enormes augments de sou que van rebre els darrers anys?
(...) Les opcions sobre accions premien als executius generosament, inclús quan les accions augmenten degut a una bombolla dels preus, i inclús quan les accions de firmes comparables tenen millor rendiment. No és de sorprendre que les opcions sobre accions generin potents incentius per adoptar conductes poc previsores i excessivament arriscades, així com per a la ‘comptabilitat creativa’, la qual els executius de tots els sectors de l’economia van perfeccionar amb trucs i trampes extracomptables.
Aquests incentius torçats distorsionen la nostra economia i la nostra societat.
Joseph E. Stiglitz, Borlaug y los banqueros, El País 11-10-2009.
