Negoci amb l'ensorrament de la URSS
(...) la caiguda del Mur de Berlin va ser el negoci del segle, ja que va significar la privatització del que més valia del règim soviètic: el sector de l'energia. Per a [l'historiador Kotkin] el sistema es va enfonsar per culpa de la ingenuïtat d'alguns dirigents (...), però també per la cobdícia d'aquells que van veure l'ocasió d'enriquir-se si ensorraven l'edifici per instal·lar-se a Gazprom, el gegant estatal del gas.
Xavier Batalla, El,negocio del siglo, La Vanguardia 5-12-2009.
Cara i creu dels països rics de primeres matèries
El boom de les matèries primeres ha deixat de ser un fenomen exclusivament lligat al cicle econòmic. L'economia mundial ha experimentat canvis estructurals d'immens calat amb la irrupció dels consumidors de les economies emergents que ja no tenen marxa enrere. I aquesta transformació també ha canviat el plantejament dels productors de matèries primeres. Alguns països han canviat la seva aposta per la producció industrial per passar a explotar de forma intensiva els seus recursos naturals, com és el cas del Canadà, membre del club dels països més rics, el G-7.
En aquest escenari, mai com ara els països industrialitzats havien estat tan dependents d'uns quants proveïdors d'aquests recursos. Els països del golf Pèrsic, amb Aràbia Saudita al capdavant, són els països amb majors reserves provades de petroli del món, però a la indústria no hi té accés el capital global ni els seus mercats borsaris tenen una liquiditat significativa. Xile, i en menor mesura Perú o Kazakhstan, pertanyen també a aquest grup de productors de matèries primeres (...). Entre els productors també destaquen Estats Units o la Xina, però tots dos països consumeixen tota la seva producció de matèries primeres i aquestes representen un petit percentatge del seu PIB, cosa que també li passa al Regne Unit.
(...) hi ha un grup de països productors que destaca pel creixent pes que els recursos naturals tenen en les seves economies i per haver aprofitat especialment bé aquest boom de les matèries primeres. Són mercats, a més, amb gran liquiditat, amb una enorme disponibilitat de diferents recursos i que han utilitzat els sucosos ingressos procedents d'aquesta activitat per transformar les seves economies i la renda dels seus habitants, encara que tampoc estiguin exemptes de riscos. Són els CARBS, acrònim de Canadà, Austràlia, Rússia, Brasil i Sud-àfrica. Carbs és, a més, l'abreviatura, en anglès, de la paraula carbohidrats (...).
Entre aquests cinc països controlen actius vinculats amb les matèries primeres per un valor proper als 60 bilions de dòlars, en una extensió de terra equivalent al 29% del total i copen, de mitjana, entre el 25% i el 50% de la producció mundial dels més importants metalls i minerals, amb tot just el 6% de la població mundial. "Creiem que representen, sens dubte, una classe diferent de productors" (...).
Des de 2003, les seves economies i els seus mercats s'han transformat. El consum de mitjana en aquests països s'ha triplicat, les seves divises s'han apreciat un 83% enfront del dòlar en termes reals, els mercats de valors han multiplicat la seva grandària per quatre i l'activitat diària d'aquests és 20 vegades més gran que fa nou anys.
"Segons declina la preeminència de les economies occidentals i el creixement a Àsia avança cap al consum, la qüestió és com aquests països productors de matèries primeres s’adaptaran a aquest nou món” (...).
En termes generals, els governs d'aquests països han utilitzat "sàviament" els seus recursos i han aprofitat l'auge de les matèries primeres per reduir el seu deute públic (...), per acumular reserves en moneda estrangera fins a superar el bilió de dòlars i invertir en infraestructures que els permetin augmentar les seves exportacions de recursos naturals en el futur en un 44% (...) la riquesa econòmica derivada d'aquests recursos naturals va alimentar una bombolla en el sector immobiliari entre 2002 i 2008 (...)
Austràlia, és el país que major riquesa per càpita ha aconseguit en aquests anys de boom i un dels que més ha diversificat la seva producció de matèries primeres entre minerals, energia i agricultura. (...)
No obstant això, l'auge que han viscut les matèries primeres després de la crisi financera ha situat a l'economia australiana a la vora de la coneguda com a malaltia holandesa, com es coneixen a les conseqüències nocives que provoca l'increment significatiu dels ingressos d'un país. A Austràlia, això s'ha traduït en pujades de la fiscalitat sobre la indústria extractora, ha enfortit la divisa i els tipus d'interès, el que penalitza a la indústria, el turisme, la distribució i el sector financer.
Per Rússia, la principal amenaça prové de la seva dependència gairebé exclusiva del petroli i, per tant, del cicle de les matèries primeres, el valor dels actius suposa 13 vegades el PIB (...). A diferència, a més, dels altres països les companyies petrolieres estan controlades pel sector públic o per oligarques lligats al Govern, el que limita l'entrada d'inversors privats en el sector. (...)
El maneig dels beneficis derivats de l'auge de les matèries primeres explica també la història del Brasil en l'última dècada. Des de 2003, el PIB s'ha multiplicat gairebé per quatre, tant que gairebé la meitat de la població exhibeix pautes de consum de classe mitjana. És l'economia que major varietat de matèries primeres explotació metalls pesants, petroli, terra agrícola, metalls preciosos, productes químics i agrícoles, en ordre d'importància pel seu pes en el PIB i, malgrat això, les seves exportacions d'aquests recursos amb prou feines superen el 11% del PIB, cosa que els fa menys vulnerables a la desacceleració econòmica. El baix nivell d'inversió en el sector posa en risc el seu desenvolupament en el futur, tot i que deixa molt marge de millora si canvia el patró.
Però Brasil és potser el major exponent del fenomen de la malaltia holandesa: el real s'ha revaloritzat un 115% en menys de 10 anys i els preus de l'habitatge s'han disparat fins a rondar el 200%, una bombolla que encara no ha explotat i que pot desestabilitzar la major economia llatinoamericana si ho fa.
(..) la població sud-africana és la que menys s'ha beneficiat del boom de les matèries primeres. "El país sent que ha desaprofitat la seva oportunitat, que no ha tret partit de l'abundància de recursos naturals" (...). De fet, la desocupació segueix estancada en el 25%, un creixement mitjà anual del 3,5% que en l'última dècada ha estat incapaç de reduir. La manca d'inversió en infraestructures i els intents de nacionalització de la mineria expliquen, potser, aquests nombres. No obstant això, al voltant d'un 80% del platí existent a tot el món procedeix de les mines sud-africanes i davant els nivells rècord del preu de l'or, el sector hauria de ser capaç de revertir la tendència actual (...). En tot cas, Sud-àfrica és, juntament amb Canadà, el mercat menys vulnerable al cicle, com ja va passar el 2008 i 2009.
Alicia González, Los reyes de las materias primas, El País 15-01-2012.
Motius per deixar
la feina
La
relació amb el cap directe és una qüestió que preocupa més els homes que no pas
les dones. Un 57% dels homes enquestats van assegurar que el seu cap directe
era la causa principal de la renúncia al seu lloc de treball. Per a elles, la
impossibilitat de seguir-se desenvolupant professionalment passa per davant
dels problemes amb el seu superior.
A
Espanya el nombre de persones que han optat per deixar la feina voluntàriament
s'ha multiplicat per cinc en els darrers anys. Aquesta rotació voluntària té un
cost directe per a la companyia: suposa entre un 30% i un 120% del sou brut
anual del treballador que se'n va. Entre que es pren la decisió i es produeix
finalment la marxa, de vegades hi ha una baixa de rendiment; la sortida també
pot afectar els companys de feina o la motivació de l'equip, i per tant, la
productivitat. Un 60% dels treballadors que se'n van voluntàriament reneguen
d'aquella empresa i se'n van amb una acritud que afecta la imatge reputacional.
Un
90% dels abandonaments laborals voluntària són evitables, però per
aconseguir-ho cal un replantejament global de la cultura corporativa i del lideratge.
Els empleats de les empreses de les TIC no tenen problemes amb els seus
superiors..
Natàlia Vila, La meitat dels treballadors
deixen la feina per culpa del cap directe, Ara 25 i 26-12-2017.
