(...) la desconfiança, la desil·lusió, i la incredulitat guanyen terreny, sobretot en assumptes pretesament tan ‘científics’ com l’economia. Com pot ser que després de tant càlcul, racionalitat i simulació de models, s’expandeixi el pànic i es passi d’injectar confiança i optimisme, de crear il·lusió? On són les previsions, les certeses, els resultats i la millora social? Què passa quan els líders del pensament polític-racional es veuen obligats a adherir-se a missatges que intenten influir mitjançant arguments emocionals?
(...) Mentre els coneixements científics, la tecnologia i la producció industrial s’han multiplicat, el saber referit als fenòmens socials col·lectius segueix, en gran part, movent-se entre finals del segle XIX i principis del XX, quan Le Bon parlava de les masses despersonalitzadores i violentes i Freud dels llaços afectius entre els membres d’una multitud i la seva identificació amb el líder.(...).
Per a que es recuperin coses tangibles com el crèdit interbancari o la concessió de préstecs i hipoteques, s’invoca quelcom intangible i intern a les ments humanes.
Magí Panyella, De ilusión también se vive, La Vanguaria 24-04-2009.
