Caiguda de la economia del país


(...) en el Regne Unit hi ha veus per a, en temps de crisi, llocs de treball disponibles per als britànics.
María-Paz López, Los países del G-7 se comprometen a combatir la crisis sin proteccionismo, La Vanguardia 16-02-2009.

(...) a ningú se l’escapa que moltes de les despeses compromeses seran supèrflues, i que seria millor gastar els diners en altres coses. Però no ens confonguem: en aquest moment, és preferible gastar malament els diners que no gastar-lo.
L’única funció de la despesa pública ara és convèncer a l’empresari (...) que algú li comprarà el seu producte, i al treballador (...) que algú li donarà treball. Si no existeix un mínim de convenciment per ambdues parts, l’economia es deté.
Per molta ràbia que ens faci, cal tenir paciència, i confiar en que la màquina es posi en marxa d’una vegada. (...)
Això no és donar carta blanca a qualsevol proposta de despesa; és reconèixer que, amb l’excusa de mantenir l’ocupació es faran forces tonteries, per desídia, manca d’imaginació o corrupció, el remei seria pitjor que la malaltia.
Alfredo Pastor, ¿Una salida?, Aún no,  La Vanguardia 19-07-2009.


Massa gran, és una raó?
Es va etiquetar els banc com “massa grans per caure” i després se’ls va injectar sense condicions quantitats ingents de diner públic fins evitar la seva fallida.
Se’ls podia haver donat els mateixos diners però fent-los complir, a canvi, una nova regulació que eviti que repeteixin en el futur els mateixos errors i ineficiències que els han dut a la ruïna. (...)
Posar en marxa la màquina de fabricar diner pot ser més o menys fàcil, però mai és gratis: algú acaba pagant-ho. Així, el deute de l’Estat ha crescut espectacularment per al rescat dels bancs i indústries en fallida. I l’incertesa és: qui ho pagarà?
Lluís Amiguet, entrevista amb Finn Kydland, “Lo ineficaz debe quebrar para que no quiebre el sistema”, La Vanguardia 4-12-2009.