El que fa la por
La por va ser tant tel·lúrica que les autoritats de tot el món (...) van prendre una decisió: no deixarien caure a cap banc. El sistema financer no pot fer fallida(...)
A l’àmbit acadèmic s’ha obert un debat que fins fa poc hauria estat d’esquerres: no és lògic que tot allò que no pugui fer fallida, degut a que la seva caiguda afecta l’estabilitat del sistema, sigui públic? Però qui ha nacionalitzat són Bush, Merkel o Gordon Brown.
Joaquín Estefanía, La nacionalización, El País, 18-01-2009.
L'etiqueta fa la cosa
Es va etiquetar els banc com “massa grans per caure” i després se’ls va injectar sense condicions quantitats ingents de diner públic fins evitar la seva fallida.
Se’ls podia haver donat els mateixos diners però fent-los complir, a canvi, una nova regulació que eviti que repeteixin en el futur els mateixos errors i ineficiències que els han dut a la ruïna. (...)
Posar en marxa la màquina de fabricar diner pot ser més o menys fàcil, però mai és gratis: algú acaba pagant-ho. Així, el deute de l’Estat ha crescut espectacularment per al rescat dels bancs i indústries en fallida. I l’incertesa és: qui ho pagarà?
Lluís Amiguet, entrevista amb Finn Kydland, “Lo ineficaz debe quebrar para que no quiebre el sistema”, La Vanguardia 4-12-2009.
