Ètica protestant



Max Weber va demostrar que l’ètica era el secret del major desenvolupament econòmic dels països protestants respecte a l’endarreriment catòlic. Des de Luter, el triomf econòmic era reflex anticipat a la terra de la probitat i laboriositat els qual menen el bon cristià al cel. En canvi, per a Roma, el bon cristià renunciava al món i a les seves ambicions, inclòs no tacar-se amb el progrés industrial, per concentrar-se en l’esperit.
(...) es veia l’empresa i l’afany d’enriquir-se com mera avarícia, de manera que dedicar-se als negocis era ‘non sancto’(...)
Fer-se ric pot ser molt catòlic. A Itàlia va ser una autèntica revolució al 1870 l’exhortació de Pius IX als catòlics per a que es dediquessin als negocis i a la política. Els catòlics van fundar cooperatives de producció i de consum, bancs populars, caixes d’estalvi i en els seus estatuts s’adherien a la doctrina social de l’Església catòlica i romana. Unitat i inviolabilitat de la persona; subsidiarietat: l’estat és un mitjà al servei de la persona i no al revés; i solidaritat. Encara avui el 26% del sector bancari italià és el resultant d’aquella crida papal, però, una darrera l’altra, aquestes entitats financeres han retirat dels seus estatuts qualsevol al·lusió al seu origen catòlic. Redueixen el seu objectiu a guanyar més diners. S’equivoquen.
Lluís Amiguet, entrevista a Raffaelo Vinyali, La Contra, La Vanguardia 6-03-2006.

(...) alguns dels meus col·legues no tenien cap dubte que l’economia era una espècies de teologia. Amb això, tenien al cap la caça de l’heretgia, forta insistència en la puresa doctrinal i les anatemes dels que dissenteixen, tant característics dels arguments religiosos.
Samuel Brittan, Com l’economia ha esdevingut un rival de la fe religiosa, Financial Times 16-08-2002.