A tot arreu hi ha temes que apareixen poc en la conversa nacional (...). Apareixen, però la seva discussió sol ser superficial, transitòria i sense més conseqüències pràctiques. Són, en efecte, punts cecs: problemes la importància dels quals és tan òbvia com poc el que es fa per enfrontar-los.
(...) la conversa nacional als Estats Units també té molts i importants punts cecs. N’hi ha tres en particular que em semblen dignes de destacar: es refereixen als militars, les finances i els hispans.
- La fraudulent despesa militar dels EUA. És sabut que els Estats Units és el país amb la major despesa militar. Gasta el 43% del total mundial i més que el conjunt dels deu països que el segueixen pel que fa a despesa militar. El Pentàgon consumeix prop d'un terç del pressupost nacional nord-americà i en els últims deu anys la despesa militar nord-americà ha anat augmentant al 9% cada any (...). I del que es parla poc -i aquest és un important punt cec- és de l'enorme malvaratament que hi ha en la despesa militar. Algunes estimacions el col·loquen en un 30% del total. O més. Però la realitat és que no se sap: "Els estats financers del Departament de Defensa són inauditables", va concloure l'Oficina de Comptabilitat del Govern fa poc. Això significa que els Estats Units gasta cada any al voltant d'un bilió de dòlars sense saber com. I, segons els auditors, "la falta de controls fa difícil detectar els fraus, deixalles i abusos". Això no forma part de la conversa nacional.
- La fraudulent despesa militar dels EUA. És sabut que els Estats Units és el país amb la major despesa militar. Gasta el 43% del total mundial i més que el conjunt dels deu països que el segueixen pel que fa a despesa militar. El Pentàgon consumeix prop d'un terç del pressupost nacional nord-americà i en els últims deu anys la despesa militar nord-americà ha anat augmentant al 9% cada any (...). I del que es parla poc -i aquest és un important punt cec- és de l'enorme malvaratament que hi ha en la despesa militar. Algunes estimacions el col·loquen en un 30% del total. O més. Però la realitat és que no se sap: "Els estats financers del Departament de Defensa són inauditables", va concloure l'Oficina de Comptabilitat del Govern fa poc. Això significa que els Estats Units gasta cada any al voltant d'un bilió de dòlars sense saber com. I, segons els auditors, "la falta de controls fa difícil detectar els fraus, deixalles i abusos". Això no forma part de la conversa nacional.
- El debilitant gegantisme de Wall Street. (...) El sector financer s'ho pot permetre: en els últims deu anys va captar el 41% de tots els guanys del sector privat nord-americà. (...) sis conglomerats financers controlen actius equivalents al 60% del Producte Nacional Brut dels Estats Units. A mitjans dels noranta aquesta proporció era el 20% del PNB. Robert Creamer ha calculat que el 2007 els 50 més importants gestors de Wall Street van guanyar 588 milions d'dòlars cada un. No hi ha dubte que el sector financer ha assolit un pes econòmic i, per tant, una influència política enorme. Capta capital, talent i decisions polítiques favorables com potser cap altre sector. El crac de 2008 va augmentar encara més la concentració de poder dins del sector financer i malgrat que està ara més regulat segueix tenint enorme autonomia i influència política.(...)
Moisés Naím, EE UU: tres puntos ciegos, El País 29-0-2011.
