Els paradisos fiscals es consideren (...) un fenomen de competència fiscal lesiva que perjudica les bases imposables d’altres Estats. En front de la competència fiscal sana (...) la que duen a terme aquests territoris es qualifica de nociva. S’hauria d’afegir que no només per la lesió econòmica, sinó també pel deteriorament que suposen per quelcom tan important com el prestigi de la fiscalitat. Aquests paradisos mai han tingut justificació i menys en aquests temps (...). Els esforços de l’OCDE en la denúncia d’aquests territoris i en l’avenç de la seva correcció o extinció han contribuït a delimitar aquesta figura, a ressaltar els seus efectes negatius i a crear un clima contrari als mateixos. Però, sobretot, han estat un testimoni constant que ha empès a l’adopció de mesures (...) adoptades per cada país i incorporades al seu propi ordenament jurídic (...), inclosa la procedència d’elaborar una llista de paradisos fiscals la qual posaria aquests davant l’opinió pública internacional. L’escenari ha canviat a partir de l’acord del G-20 del passat e d’abril [del 2009] (...) i es passa a una condemna de les anomenades jurisdiccions no cooperatives, inclosos els paradisos fiscals, que adquireixen un protagonisme polític molt rellevant. Les sancions, la supressió del secret bancari, la publicació de llistes de països avaluats pel Fòrum sobre Competència Perjudicial i l’intercanvi d’informació fiscal passen a un primer pla amb un ressò mediàtic notable.
(...) La publicació de llistes de paradisos ha estat un important revulsiu i ha arrancat, junt amb protestes enceses d’alguns inclosos en elles, la promesa d’altres territoris d’alinear-se d’acord amb les pràctiques fiscals anomenades sanes, com oposades a les perjudicials. (...) no hi ha dubte que l’efecte notícia de les mesures que es podien adoptar contra paradisos fiscals (...) ha estat positiva.
Les principals eines per avançar en la correcció o extinció [dels paradisos] són la supressió del secret bancari i la informació obligatòria (...).El recolzament [del secret bancari] en el dret a la intimitat de les persones redueix les possibilitats d’aplicació en força països, excepte que una llei declari que no pot ser invocat en matèria tributaria. D’aquí que la informació sigui el que pot oferir menys resistència (...). Es compte amb un Model d’Acord sobre Intercanvi d’Informació Fiscal (...) que incorpora una doctrina experimentada i equilibrada en una matèria delicada com és la informació a requeriment de les Administracions Fiscals.
La reducció i, encara més, l’extinció dels paradisos fiscals constitueix una tasca difícil per dues raons. En primer lloc, el joc dels interessos que els mantenen. I, en segon terme, la complexitat política d’aquesta figura. Sempre, darrera d’aquesta, hi ha una sobirania fiscal suficient per mantenir-la o una tolerància tradicional a vegades confusa la legitimitat de la qual normalment no s’investiga. A partir d’aquí resulta difícil avançar en una sistematització, ja que aquests territoris poden donar-se dintre d’un organisme supranacional, d’un Estat federal, vinculats a Estat unitaris a través de fórmules diverses, etc. (...)
Aquesta complexitat porta a considerar que el problema dels paradisos fiscals només pot tenir solució a través d’una decisió concertada pel major nombre de països importants en l’economia mundial i amb un fort ressò en l’opinió pública internacional. El moment actual és adequat pel compliment d’aquests dues condicions. (...) La crisi pot i ha de jugar com a revulsiu enfront conductes d’Estats i territoris (més o menys sobirans) que es consideren injustificades i lesives per a altres comunitats polítiques i per a un ordre supranacional objectiu. L’opinió pública internacional ha de jugar aquí el seu paper de censura.
(...) La difusió de la figura [de paradís fiscal] i els efectes lesius que genera han assolit en poques setmanes una difusió mediàtica major que en una dècada de treballs rigorosos i sensats. (...) mai s’ha donat una situació en que la determinació, precisió i rotunditat de les accions que es duran a terme hagi estat superior i més nítida (...). Molt probablement els obstacles no estaran en l manca de voluntat política i sí en la dificultat de verificar el compliment que assumeixin els països i territoris qualificats fins ara com paradisos fiscals. Cal confiar en l’experiència i el bon fer de l’OCDE.
Rafael Calvo Ortega, La hora de los paraísos fiscales, El País 14-06-2009.
