(...) les objeccions que es plategen a la regulació dels mercats són que minven la creativitat i la creació de riquesa.
Si abandonéssim [als bancs] a la pura lògica del mercat a la qual molts dels seus directius es van lliurar sense la més elemental precaució, ara no quedaria ni un sol banc operatiu i tots patiríem més.
Si cerca culpables, reparteixi culpes: primer, l’excés de liquidés permesa pels bancs centrals durant anys amb tipus d’interès massa baixos; segon, els bancs privats que van oblidar tota prudència i van competir per donar crèdit sense garanties i els d’inversió, els quals van crear un sistema bancari paral·lel sense supervisió... però també els consumidors que van demanar crèdits que no podrien pagar si pujaven els tipus.(...) I per cert, tots els diaris també van enardir l’eufòria mentre va seguint entrant publicitat.
[I ara] Regulació: millor i més regulació. I prèvia a la creació d’instruments financers no posterior. No s’han d’aprovar nous derivats fins que no es demostri que no posen en perill el mercat; igual que no es ven una joguina fins que no es demostra inofensiva. (...).
El contribuent ja ha posat els seus diners als bancs de manera que ha quedat clar que els bancs hi són perquè serveixen al ciutadà i no al revés. Hi ha un contracte social previ a la pura propietat privada dels bancs que els sotmet aquest servei a l’interès general.
Fa un parell d’anys els banquers haurien rigut d’una afirmació com aquesta, ells sabien crear riquesa amb els seus bancs, però ara està clar que els seus bancs no existirien sense els nostres impostos. I, per tant, han d’acceptar supervisió i regulació.
Lluís Amiguet, entrevista a Sir Howard Davis, “La banca existe para servir al ciudadano y no al revés”, La Contra , La Vanguardia 4-06-2009.
