Concepció errònia del funcionament de l'economia*


Cada cop és més difícil evitar la conclusió que entre les raons de fons de la crisi ocupa un lloc destacat l'haver propiciat una concepció errònia del funcionament de les realitats econòmiques i, en paral·lel, de l'economia com a disciplina científica.
Fa justament 20 anys, en bastants països es va assistir a l'enfonsament dels sistemes d'economia planificada centralment. La seva pretensió inicial havia estat que es podia gestionar l'economia des d'uns òrgans que controlessin i gestionessin tota la informació i dels quals partissin les instruccions a tota la resta de l'economia. La pretensió d'omnisciència dels planificadors va acabar topant amb la realitat d'unes complexitats, incentius i interaccions que van evidenciar el fatu d'aquest legat. (...)
A finals d'aquesta primera dècada dl segle XXI estem patint els efectes d'una altra forma d'entendre el funcionament de l'economia basada també en la pretensió d'omnisciència d'uns grups selectes que asseguraven conèixer com treure ple partit a la utilització dels recursos globals, dominar la gestió dels riscos, i poder respondre "ara sabem perfectament el que ens fem, aquest cop és diferent" cada vegada que se’ls recordaven les lliçons de la història respecte els riscos de gestionar temeràriament les finances. Les seves connexions amb el poder polític els van permetre desfer-se de moltes regulacions derivades d'aquestes experiències històriques, a la vegada que s’emparaven en una ortodòxia econòmica que desqualificava qualsevol dissensió.
(...) [les dues concepcions] coincidien en la pretensió d'omnisciència, (...) a l'ignorar implicacions bàsiques de la complexitat de les nostres economies i societats, com: a) la font de la riquesa és la capacitat d'esforç, treball, innovació i creativitat d'un molt ampli conjunt de persones, les potencialitats de les quals cal estimular amb un entorn adequat, i, b) precisament per això tenen sentit els mercats com formes eficients d'utilitzar les informacions i coneixements parcials dels diversos actors, alhora que són necessaris mecanismes reguladors per delimitar els efectes col·laterals d'algunes debilitats de la naturalesa humana, especialment dels que es creuen superiors als seus conciutadans.
Juan Tugores Ques, Los extremos se tocan, La Vanguardia 9-12-2009.