La crisi financera ha posat fi al model de creixement de la demanda estimulada mitjançant l’endeutament del sector privat. Aquest model, dominant des del triomf de les polítiques neoliberals els anys vuitanta, es caracteritza bàsicament per la caiguda de la part salarial en el PIB.
La sistemàtica deformació de la distribució de la renda ha favor dels beneficis ha anat privant a la majoria dels treballadors de la seva justa participació en el progrés econòmic. Les rendes econòmiques generades per aquest procés han beneficiat a una reduïda elit d’accionistes, directius i executius empresarials. Per compensar les pèrdues de la dinàmica salarial, la demanda i l'activitat econòmica s'han anat sostenint en el creixent endeutament de les llars i en la formació de bombolles especulatives. Això explicaria perquè la recessió actual no es redueix a la crisi dels mercats financers: és també la crisi d'un model de creixement sostingut en les desigualtats. La ruptura del mecanisme que sostenia el creixement ha desencadenat una dinàmica d’estalvi i caiguda de la inversió dels agents econòmics privats, agreujada per les restriccions d’accés al crèdit la qual ha enfonsat la demanda interior: ha desaparegut la part de la demanda que abans de la crisi es finançava augmentant el grau d’endeutament privat.
(...) En dos anys s'ha duplicat la taxa d'atur, anul·lant els assoliments del període de bonança econòmica. (...)
L'aguda crisi de llocs de treball d'aquesta recessió és l'herència d'un model de creixement intensiu en treball, avui moribund, i del comportament dels empresaris.
Antonio Ferrer Sais, Crisis y negociación colectiva, El País 24-1-2010.
