El que em sorprèn, segons el meu judici, és que en aquest transcórrer d’idees sobre els perills del que s’hagi pogut fer malament i precipitadament no es toqui el tema d’algunes causes més profundes de tot el que ha passat. La versió oficial, al menys la més estesa, posa tot el pes de la culpa en els excessos del sistema financer i la màxima esperança en un enfortiment futur de la regulació financera. En aquesta versió, queda clar que tot tornarà a funcionar bé. És a dir, que el model era viable a no ser per aquesta anomalia i ho tornarà a ser quan el problema de la major disciplina dels intermediaris financers hagi estat sanejat.
(...) en la base d’aquesta crisi hi ha uns altres dos problemes fonamentals sobre els quals se n’ha parlat molt poc: els desequilibris de les balances de pagaments a nivell internacional i la pèrdua de por a un creixent i insensat endeutament per part de les famílies. L’economia mundial no és viable ni sostenible a base de fluxos astronòmics d’estalvi des de països d’ingressos baixos i mitjans a països rics i desenvolupats, els quals l’utilitzin per consumir. Tot desequilibri que no s’autocorregeix crea problemes. El sistema de paritats de Bretton Woods ho tenia clar i regulava els canvis de les monedes de tal manera que es restablís l’equilibri de les balances de pagaments. Ara (...) els desequilibris a nivell global es mantenen fins que el sistema no els suporta.
Per tant, no és només el sistema financer (moviments de capitals) el que necessita reformes, sinó també el sistema monetari (tipus de canvi i ajustos de balances de pagaments). Reforçar les finances del Fons Monetari Internacional és necessari, però no és suficient si no es vigoritza la seva autoritat supervisora sobre els tipus de canvi de les monedes. (...).
L’altre gran perill (...) és l’actitud de les famílies. (...) Culpant als ‘cobdiciosos’ banquers, el tema de la responsabilitat quedava tancada. Però és evident que els bancs no haurien fet molts experiments si la societat s’hagués regit per patrons de major prudència i responsabilitat. I no es digui que ningú ho va advertir, ja que el Banc d’Espanya va repetir per escrit i oralment que el nivell d’endeutament de les famílies estava assolint cotes molt perilloses.
Hi ha, per tant, causes econòmiques i sociològiques molt profundes en la gestació d’aquesta crisi. Aquests aspectes s’han discutit molt poc,o, més correctament, pràcticament gens. Molta alarma i poca pedagogia. El pitjor que es pot fer és instal·lar-se en la còmoda idea que la crisi és una cosa de financers i banquers. La crisi ha estat i és econòmica, però també política i sociològica. I tots aquests aspectes s’han d’abordar si es vol evitar que la sortida de la crisis sigui, un altre cop, en fals.
Joaquim Muns, Má allá de la regulación financiera, La Vanguardia 7-06-2009.
