Socialisme soviètic i capitalisme global
“En els anys cinquanta i seixanta la fórmula consistia en importar petroli i altres primeres matèries de la Unió Soviètica
El ‘socialisme gulash’ hongarès –l’economia més liberalitzada del bloc soviètic- va entrar en una greu crisi d’endeutament exterior en la dècada dels vuitanta amb 250.000 milions de dòlars de deute. Va haver de recórrer l’FMI. En la llavors República Democràtica Alemanya (RDA) o a Txecoslovàquia –economies més tancades- la mateixa crisi es va manifestar en desabastiment i cues quilomètriques davant dels adroguers. “La planificació funcionava en l’economia de guerra i la ràpida industrialització; però no per a molt més” (...).
Vint anys després de la caiguda del mur de Berlín, la dependència d’Europa de l’Est de la Unió Soviètica
Andy Robinson, Del colapso del comunismo a la crisis capitalista, La Vanguardia 29-11-2009.
Anestesiats a base de subsidis
En el nou model econòmic mundial uns països emergeixen i altres s'estabilitzen en un lloc més baix del que estaven, i Espanya, en un lloc extremadament més baix.
[Ens pujaran més i més els impostos?]
Sí, els aniran pujant progressivament i en quatre anys la pressió fiscal serà altíssima perquè algú ha de pagar tot això.
[La classe mitjana s'enfonsa?]
Es estreta, perquè depèn en gran mesura que el consum es mantingui, i el consum s'està reduint sense remissió.
[I emergeix una nova classe?]
Sí, la que jo anomeno microburguesía 'low cost': milions de persones que es manegen amb tot just 1.000 euros al mes. Una classe social satisfeta per dinar al Pans & Company, viatjar amb EasyJety muntar els seus propis mobles d'Ikea.
[És vostè cruel]
La societat està cloroformizada, és drogodependent: viu d'ajudes, subvencions, suports de l'Estat, serveis que acaben reclamant com drets fonamentals. I a l'Administració ja li va bé una societat anestesiada a base de subsidis i entreteniment, no sigui que surtin al carrer. (...) L'Estat providència ha convertit la societat en un grup homogeni que viu a l'expectativa, esperant que algú els solucioni els seus problemes.
[... És sagnant amb l'Administració]
L'Estat és interventor i inconvenient per als ímpetus emprenedors. Les càrregues que ha de suportar una persona que munta la seva empresa o es declara autònom són un pes insignificant en altres països. (...)
(...) Només un 7% dels espanyols decideix posar en marxa un negoci, mentre que més del 14% dels immigrants ho fan.
(...) Només un 7% dels espanyols decideix posar en marxa un negoci, mentre que més del 14% dels immigrants ho fan.
Ima Sanchís, entrevista a Marc Vidal , “Somos una sociedad anestesiados a base de subsidios”, La Vanguardia 22-02-2011.
