La diferència de Xina
(...) La majoria de les empreses europees, excepte les que estan en l’Àfrica francòfona i les empreses britàniques establertes en les antigues colònies, tenen molt poca o cap experiència en fer negocis a la regió. Per tant, la seva capacitat de previsió es veu molt afectada degut precisament a aquesta manca d’experiència. (...)
Durant la dècada entre 1980 i 1990, les institucions de Bretton Woods van fer un esforç per marcar el començament de l’estabilitat a l’Àfrica introduint mesures d’ajust estructural com promoure l’exportació, la devaluació i la liberalització del comerç. L’amplia majoria dels països africans només havien deixat de ser colònies a partir dels anys seixanta. Però aquestes polítiques no van resultar en la transformació econòmica prevista.
El desenvolupament d’empreses autòctones i la industrialització de la regió és va veure en gran mesura minvat pel seguiment d’aquestes recomanacions del Banc Mundial i del FMI. El període d’industrialització per a la substitució de les importacions en la regió va ser massa curt (...). Per tant, per a que Àfrica posi remei a aquests desajustos, necessita trobar el seu propi camí i crear una estratègia de desenvolupament que es correspongui amb les seves pròpies realitats i el seu recent passat colonial. (...)
Els comentaristes d’alguns mitjans han argumentat que el compromís de Xina amb Àfrica és en gran mesura d’explotació, però l’opinió general entre els africans és que Xina aporta més beneficis que perjudicis. Quan la resta del món no volia Àfrica ni regalada, Xina va aparèixer en escena i ha invertit activament allí durant la darrera dècada.
La presència de Xina és, de fet, el que ha atret l’interès de moltes multinacionals estrangeres d’Occident d’invertir a Àfrica. En termes avantatjosos, Xina ha dut inversions a països africans refusades per altres inversors. Els consumidors africans poden adquirir ara productes manufacturats de gran qualitat a preus baixos. Xina també ha contribuït enormement als guanys dels països exportadors de petroli, ha finançat el desenvolupament d’infraestructures, ha creat instal·lacions de recerca i formació que faciliten la transferència tecnològica, ha ajudat a la creació d’ocupció en fabricació, mineria i construcció, i ha augmentat la producció local, la diversificació econòmica i el creixement de l’agricultura.
(...) la part negativa del compromís de Xina amb Àfrica és la manca de transparència en la seva forma de fer els negocis. Les exportacions, en augment, són principalment de primeres matèries de poc valor afegit, i la qualitat de l’ocupació que creen és dolenta. A més, hi ha cerat incertesa en assumptes com compartir riscos, la sostenibilitat del deute i la recuperació del cost en les inversions.
Sanjay Peters, Àfrica, candidata a un nuevo emergente, La Vanguardia 30-05-2010.
Angola és en aquests moments un dels països amb un creixement més accelerat del món, però els avenços per sortir de la cua del desenvolupament africà encara són escassos.
En aquests moments, tot és efervescència en un dels principals productors de petroli del continent. (...)
El Govern (...) ha gastat uns mil milions de dòlars en reformar les seves infraestructures aeroportuàries, vials i esportives i així demostrar al món la nova cara d'un país que el 2002 posava fi a una guerra civil que va durar 27 anys i que ara creix a taxes del 12%.
Si es miren els grans números, el creixement d'Angola ha estat espectacular. Des de 2006, el PIB ha crescut una mitjana del 15% anual i pel 2010 es preveu el 10% malgrat la crisi. Un creixement que ha permès estabilitzar l'economia, al reduir la inflació (...). La clau d'aquest 'boom' es troba en el petroli i en la reconstrucció del país, finançada per capitals estrangers.
El primer problema del membre més jove de l'OPEP es troba en la seva elevada dependència del cru, el qual, juntament amb totes les activitats que mou, representa el 85% del PIB. Això es tradueix en una extrema vulnerabilitat a les oscil·lacions del preu internacional del petroli i frena els desenvolupament d'altres sectors, com l'agricultura i els serveis (...)
L'altre gran problema és que la gran quantitat de riquesa que generen aquests negocis no es queda a Angola. Des de 2005, Xina –que a més és el principal comprador de petroli angoleny- ha invertit un 7.000 milions de dòlars, principalment en infraestructures públiques. Però tots quests projectes els han dut a terme exclusivament indústries i ma d'obra forana. Per exemple, els estadis de futbol construïts per a la Copa d'Àfrica van ser edificats per uns 100.000 empleats procedents de Xina, els amos dels contractes.
Això s’afegeix a una sèrie de deficiències estructurals que passen per una legislació heretada de l'època colonial portuguesa i d'una economia allunyada de les actuals normatives en matèria laboral i fiscal. (...)
Fernando Cano, Angola, de escaparate, El País 17-1-2010.
Temes relacionats: L'or negre empobreix
Algèria
L’economia algeriana ha sortejat la crisi econòmica sense gaires problemes (...).
El desenvolupament algerià recent es basa en els ingressos dels hidrocarburs i en la inversió estatal els quals han permès mantenir estables els seus ingressos, el seu comerç exterior i la seva productivitat. Tot i això, aquest mateix model s’ha mostrat insuficient per controlar l’atur (...) i la inflació (...). el PIB per càpita ha passat de 4.600 dòlars el 2001 fins als actuals 7.300 dòlars, però diferents organismes internacionals parlen d’una deficient distribució de la riquesa.
Davant d’aquesta situació, l’Executiu local ha optat per apuntalar aquest creixement augmentant el control estatal de l’economia. L’administració econòmica ha anunciat aquest mes dos projectes que limiten la inversió estrangera i controlen els preus, iniciatives que van en contra de les recomanacions internacionals les quals aposten per reformes que millorin la competitivitat i liberalitzin paulatinament sectors clau com la banca, la construcció i les infraestructures.
La idea inicial és limitar les concessions públiques només a empreses locals i donar cabuda a corporacions estrangeres només si les primeres no s’hi presenten o refusen les licitacions. Amb això l’Executiu creu privilegiar la contractació de ciutadans algerians i afavorir a la indústria local. En principi, el projecte no afecta als negocis relacionats amb l’energia -petroli i gas- equivalents al 30% del PIB (...).
En quan al control dels preus, l’objectiu és obrir la porta a que tots els bens i serveis siguin supervisats per l’Estat per “atorgar un marc jurídic que creï competitivitat i garanteixi la transparència i l’equitat en els transaccions comercials”, segons ha dit l’Executiu, que a més ha ressaltat que el seu únic interès és protegir el poder adquisitiu de la seva població, lesionat per les recents alces en els preus dels aliments en nivells de fins a dos dígits.
Fernando Cano, El Estado toma el control, El País 25-07-2010.
