(...) valors que sempre han caracteritzat a aquestes empreses [familiars], com honradesa, austeritat, cultura de l’esforç, aversió a l’especulació o obsessió per guanyar-se la confiança del client, tornen ara, darrera de la crisi, a posar-se en boga. Aquesta cultura s’ha de mantenir.
Per als executius externs que aterrin en un grup familiar i vulguin sortir victoriosos, la paraula màgica és “negociació”. “Si hi ha una habilitat indispensable en aquestes situacions és la de saber convèncer i ajuntar interessos, saber negociar” (...) “Pots ser un excel·lent tècnic, però si no generes confiança i empatia entre els membres, els conflictes explotaran”.
Manuel Ángel-Méndez, Crisis, empresa ... y familia, El País 11-10-2009.
Les empreses familiars són més fiables
Les empreses familiars són més fiables
Les empreses familiars tornen a ser les mimades dels bancs de negocis: quan tot el país pateix el "tancament del crèdit" de la banca, aquestes empreses compten amb un fort finançament alternatiu en la família accionista. El recolzament familiar més comú és la reinversió dels beneficis, la qual s'ha disparat en els darrers dos anys, però cada cop són més freqüents els avals de crèdits –els quals sempre s'han fet a les pimes- i les ampliacions de capital per cobrir pèrdues. En les empreses que volen i poden aprofitar la crisi per créixer, les famílies participen en la compra junt amb la seva empresa o la compren directament.
(...) Les empreses familiars són de les poques que poden assumir aquests requisits [d’exigència dels bancs de més fons propis], ja que solen estar poc endeutades i generen molt flux de caixa lliure, i perquè poden pagar aquesta part en efectiu, recorrent a les reserves que han acumulat els bons anys, o directament als accionistes. (...) Fonts empresarials van recordar que "la família aporta el finançament més barat i més flexible: no demanarà interessos ni voldrà recuperar la seva inversió fins que la situació de la seva empresa ho permeti".
El problema: la successió
Tots els experts coincideixen en que la successió és el taló d'Aquiles de les societats familiars. (...) Els problemes de successió en l'empresa familiar han de ser previnguts i és necessari anticipar-se ja que, un cop que esclaten, són difícils de reconduir. (...)
"(...) l'empresa ha de tenir un procés de formació davant la successió, i de fet en algunes companyies s'ha fixat un protocol que permet seguir els passos de forma gradual, perquè el que no es pot fer és marginar a la persona que deixa el comandament i el lideratge; cal buscar-li una sortida". Quan no s'ha fet aquest relleu de forma adequada i esclata el conflicte, la gestió es complica (...).
(...) en els conflictes de successió solen aparèixer terceres persones que al final són el motiu de la discòrdia i als que s'ha d'incloure en la solució del conflicte.
(...) quan arriben moments de crisi, el patriarca d'un grup familiar sol treure a relluir la seva experiència per haver viscut i superat altres moments difícils per reforçar la seva presència i continuar al front de la nau. "És el que jo anomeno la síndrome del general, és a dir, el màxim responsable que s'havia retirat, que era a la reserva i que, enfront de la dificultat de la tempesta, decideix reprendre el comandament".
Un dels problemes que es detecta en la successió de l'empresa familiar és que l'anomenat patriarca ha identificat gairebé totalment la seva empresa amb la seva vida personal, i això el porta a no trobar al·licients quan deixa el comandament. (...)
(...) És millor vendre i mantenir la unitat de la gestió que trossejar-la i enfonsar-la. (...)
Els hereus (...) creuen que els directors externs a vegades s'extralimiten en les seves funcions. (...)
Santiago Hernández, Hasta en las mejores familias, El País 4-04-2010.
