Suïcidi convertit en assumpte d'Estat
Adolf Merckle, cinquè home més ric d’Alemanya, es va suïcidar (...) desesperat per la milionària fallida del seu imperi (...) El magnat tenia una fortuna personal estimada en 12.800 milions d’euros (...) A l’octubre la seva fallida va arrossegar sèriament a diversos bancs de la regió de Baden Wurtemberg, el que va obligar al govern local a estudiar diverses operacions de salvament. La fallida del ciutadà Merckle es va convertir en un assumpte d’Estat.
Rafael Poch, El magnate alemán Adof Merckle se suïcida por sus pérdidas en bolsa, La Vanguardia, 7-01-08.
Ensopegada amb interessos polítics
La reordenació del sector les caixes d’estalvi, recomanada tant pel Banc d’Espanya com per organismes internacionals ensopega amb els interessos polítics que envolten aquestes entitats (...)
La negativa dels socialistes bascos al projecte [de fusió] va esbotzar l’operació (...) Altre cop van ser els interessos polítics els que van matar l’operació (...) I és segur que ap govern autònom vol perdre una caixa, el que es tradueix en menys poder econòmic i una menor inversió social.
Eduardo Magallón, La concentración de las cajas topa con la desconfianza política, La Vanguardia, 26-26/12/08.
Candidatura política
(...) Esperanza Aguirre, va llençar ahir amb força a l’arena pública la candidatura de Ignacio González, el seu vicepresident en l’executiu regional, per presidir la segona caixa per volum d’actius. La despolitització de la caixa es deixa per a un altre moment. A Aguirre no sembla importar-li massa si hi ha gestors millor preparats per al càrrec, només col·locar el seu peó.
Lalo Agustina, Aguirre quiere colocar a su número dos en Caja Madrid, La Vanguardia 21-10-2009.
Ser pacient amb els banquers*
Des que va començar l'actual crisi econòmica sembla haver unes paraules que resumeixen el principi fonamental de la política financera dels Estats Units: ser pacient amb els banquers. Aquest principi es va posar de manifest durant els mesos finals del mandat de Bush, quan es va posar a disposició dels bancs una enorme corda de salvament amb poques condicions. Es va posar igualment de manifest durant els primers mesos de govern d'Obama, quan el president Obama va incomplir la promesa que va fer durant la campanya de "canviar la llei de fallida perquè a les famílies els resulti més fàcil quedar-se a casa". I el principi segueix aplicant en aquests moments (...).
A què es deu aquest tractament tan considerat? No hi ha dubte que els diners i la influència tenen alguna cosa a veure; Wall Street és una font enorme de donatius de campanya, i els organismes que se suposa que han de regular els bancs solen acabar posant al seu servei. Però les autoritats també han defensat en cada moment del procés de perdonar als bancs beneficia els interessos de l'economia en conjunt.
No és així. (...) Els arguments que les autoritats suposadament defensen per justificar una solució ràpida i bona per als bancs en l'escàndol dels abusos hipotecaris no tenen sentit.
(...) La passada tardor vam saber que moltes entitats de préstec hipotecari estaven participant en execucions hipotecàries il·legals. El que més cridava l'atenció era que uns "signants robotitzats" donaven fe que els bancs tenien la documentació requerida per apropiar-se de les cases sense comprovar si realment tenien dret a fer-ho (i en molts casos, no el tenien).
Fins a quin punt es tractava d'abusos generalitzats i greus? La resposta és que no ho sabem. Han passat nou mesos des que va esclatar l'escàndol de les firmes robotitzades, però encara no hi ha hagut una investigació seriosa sobre el seu abast. Això es deu al fet que els Estats, que pateixen greus problemes pressupostaris, no tenen els recursos necessaris per realitzar una investigació a fons, i les autoritats federals, que sí tenen els recursos, han optat per no usar-los.
Al contrari, aquests funcionaris estan fent pressió per assolir amb les entitats hipotecàries un acord que (...) "deslliuraria àmpliament a les empreses de tota culpa, a canvi de multes que arribarien als 30.000 milions de dòlars i garanties que les empreses s'atindran a unes pràctiques millors".
A què es deu la pressa per arribar a un acord? Pel que jo sé, es presenten dos arguments bàsics a favor que es perdoni als bancs. El primer és l'afirmació que resoldre ràpidament el desastre de les hipoteques és la clau perquè el mercat immobiliari es recuperi. El segon, expressat d'una manera menys explícita, és l'afirmació que posar-se durs amb els bancs debilitaria unes possibilitats més àmplies de recuperació.(...)
Ho sento, però l'argument que perdonar als bancs ajudaria al mercat immobiliari no té lògica. I què hi ha l'argument que posar-se durs amb els bancs amenaçaria l'economia en general? En aquest cas, la pregunta és: què és el que està frenant l'economia?
No és l'estat dels bancs. És cert que els temors sobre la solvència bancària van afectar als mercats financers a finals de 2008 i principis de 2009. Però fa molt que aquests mercats han tornat a la normalitat després d'allò, en gran part perquè ara tothom sap que els bancs seran rescatats si es fiquen en embolics.
El gran llast de l'economia en aquests moments és l'excés de deute familiar, originat en gran mesura pels 5,6 bilions de dòlars en deute hipotecari que les famílies van assumir durant els anys de la bombolla.
(...) Hem (...)d’ obligar els banquers a retre comptes dels seus actes.
Paul Krugman, Dejar marchar a los banqueros, El País 24-07-2011.
La indústria financera s'imposa als polítics
Václav Havel, l'expresident txec, (...) va començar per referir-se a la profunda crisi de la política.
(...) ja que no era un especialista en economia, es va fiar poc del seu instint en aquesta matèria. Va creure que els economistes sabien el que feien. "Aquest va ser un error enorme!", Exclama.
En l'actualitat i a nivell mundial, sembla que l'economia i la indústria financera s'imposen als polítics i no viceversa, va reflexionar en veu alta, i Havel repeteix que aquest és un perillossíssim error: un polític ha de regir el comportament de l'economia i les finances, un polític s'ha d'imposar a l'economia i les finances. (...)
(...) En veu baixa i nostàlgica, l'expresident i ex-dissident confessa conèixer a desenes de personalitats, en molts països, que podrien ser polítics excel·lents. Però els partits no els donen suport perquè prefereixen als seus propis quadres, encara que no siguin els més aptes.
Monika Zcustova, Un político debe regir la economía, El País 1-11-2011.
