Ja han passat els segles en què els conqueridors espanyols explotaven als indígenes perquè extraguessin la plata de les mines de Potosí. Són temps en què els alts preus de les matèries primeres, incloses les minerals, han permès que molts governs llatinoamericans, de dretes i esquerres, aprofitessin el creixement de les seves economies per reduir la pobresa i acotar una mica la desigualtat. Amèrica Llatina s'ha convertit en la meca per a la inversió minera. Però el que sembla una benedicció també pot resultar el contrari.
Més de 120 conflictes s'han obert contra la mineria a la regió. D'una banda, hi ha la baralla per com es reparteixen els beneficis extraordinaris dels jaciments entre les grans mineres multinacionals, els Estats nacionals, les províncies, els municipis i la societat civil. L'activitat minera sol emplaçar-se en poblacions que, en general, eren i són pobres. D'altra banda, es troba el rebuig de cada vegada més ciutadans a l'impacte ambiental de la mineria a cel obert (ja no se solen utilitzar més els esvorancs a la terra) i amb l'ús de cianur i arsènic per separar el metall dels residus que es llancen a un dic de cua. Atès l'ús intensiu de l'aigua, la mineria desperta recels en agricultors, cellers i fins companyies multinacionals d'envasat d'aigua mineral, com succeeix amb Danone a l'Argentina. (...)
La maleïda benedicció de la mineria a Llatinoamèrica va començar a partir del 2003, quan els preus dels metalls van començar a pujar per la demanda creixent de la Xina per abastir les seves indústries. El 2000, el gegant asiàtic suposava el 12% del consum mundial de coure. En l'actualitat, el 40%. I encara la Xina té molt potencial per créixer. El coure, el níquel, el zinc i el ferro proveeixen a les fàbriques i al sector de la construcció. L'or i la plata són cobejades per la indústria i també pels inversors, que busquen refugiar-se de les crisis mundials del deute i del sector financer en aquests metalls preciosos.
S'han trencat dues tendències que havien començat en la dècada dels setanta: una, la caiguda de la cotització dels minerals, i una altra, la reducció de les exportacions mineres de Llatinoamèrica. Les vendes externes de la regió han guanyat des de 2003 participació respecte a les de la resta del món. "La bona notícia és que no només s'incrementen les exportacions mineres primàries, sinó també les manufactures de minerals" (...).
El 27% de les inversions mundials en exploració s'enterren en aquest subcontinent, la columna vertebral són els Andes. Al seu torn, s'incorporen més països a l'activitat, com Colòmbia, Guyana i Surinam. El 2000, Brasil, Xile, Mèxic i Perú concentraven el 26% de la inversió minera mundial. En l'actualitat, el 40%. Llatinoamèrica produeix el 52% de la plata del planeta, el 45% del coure, el 32% del molibdè i el 22% del zinc. (...) el sector té "beneficis extraordinaris", fins i tot si es tenen en compte els costos de reposició del metall en el llarg termini i els increments dels salaris dels treballadors i dels preus del combustible, les entrades i l'acer. La regió també capta un terç de les rendes mineres del món, segons la Cepal: uns 65.160 milions d'euros el 2009, gairebé el PIB d'Eslovàquia.
Gairebé tots volen quedar-se amb aquestes rendes. Els Governs nacionals, regionals i locals cobren impostos i regalies per tractar-se d'un recurs no renovable i propietat de l'Estat. Xile va crear les regalies el 2005 i les va augmentar el 2010 amb l'argument que el sector més ric del país havia de finançar la reconstrucció després del terratrèmol d'aquest any. El Perú d’Humala i els va incrementar el setembre passat. Mèxic estudia seguir els passos, mentre que el Brasil no només analitza una pujada tributària, sinó també la possibilitat d'elevar la participació estatal en els projectes miners. Veneçuela ha nacionalitzat l'or aquest any.
Les mineres, que en general són privades i de països desenvolupats (una excepció és l'estatal xilena Codelco), reinverteixen una part i giren als seus accionistes una altra com a profit. Els propietaris de les terres on es descobreix el mineral demanen més arrendaments, i els treballadors miners, millors pagues, fins i tot amb vagues (...). "Les comunitats demanen salut i educació. A més, l'escenari social es torna més complex pels impactes ambientals, que porten a prohibicions de l'activitat" (...). A l'Argentina, per exemple, diverses províncies han prohibit per llei la mineria a cel obert i l'ús de cianur, però altres dues, la Rioja i Riu Negre, han tornat sobre els seus passos, alhora que una norma nacional ha protegit les glaceres que de vegades es destrueixen per perforar les muntanyes. A La Rioja, ciutadans del poble de Famatina bloquegen des de fa gairebé dues setmanes la carretera que condueix a una mina d'or. A Mèxic s'han registrat episodis de violència entre els empleats de les empreses i els pobladors.
"Assistim a un cicle econòmic que implica una nova divisió del treball entre països centrals i el Sud" (...). "Els països centrals traslladen les activitats extractives al Sud per cuidar el seu medi ambient. Es busca la sobreexplotació de recursos naturals, cada vegada més escassos, i l'expansió de les fronteres (de l'explotació) a zones abans considerades improductives. L'economia llatinoamericana es reprimariza " (...). Svampa va considerar que aquesta activitat vulnera drets ambientals, territorials i dels pobles indígenes.
Alejandro Rebossio, Maldita bendición, El País 15-01-2012.
