Lliçons magistrals
Un tret fonamental de l'economia mundial actual és que funciona amb dues velocitats. Estats Units i gran part d'Europa segueixen empantanegats amb les seqüeles de la crisi financera que va esclatar en la tardor de 2008, amb un elevat atur, un creixement econòmic lent i continus problemes en el sector bancari. No obstant això, els mercats en ascens han superat en general la crisi. Mentre que 2009 va ser un any dur per a tota l'economia mundial, el 2010 els mercats en ascens es van recuperar amb força, a diferència dels països rics.
(...) Durant 2010, s'espera que els països amb renda elevada aconsegueixin un modest creixement anual del PIB d'un 2,7%, aproximadament, mentre que les economies en ascens del G-20, juntament amb la resta del món en desenvolupament, s'espera que creixin amb una sòlida taxa de 7,1%. Les economies en desenvolupament d'Àsia estan disparades, amb un 9,4% de creixement. S'espera que Amèrica Llatina creixi un 5,7%. Fins i tot Àfrica subsahariana, tradicionalment endarrerida, s'espera que creixi un 5% el 2010.
Aquesta economia mundial de dues velocitats és en gran mesura un reflex que el començament de la crisi financera de 2008 es degués a l'excessiu endeutament dels propis països rics. Dues economies de renda elevada es van trobar en dificultats (...) s'havien endeutat profundament per comprar cases i automòbils, va ser el principal responsable. La perifèria de la Unió Europea -Irlanda, Portugal, Espanya i Grècia- va començar també una orgia d'endeutament fa un decenni, tot just adherida a l'euro, el que va alimentar un auge immobiliari que va acabar en una depressió.
La majoria de les economies en ascens no van caure en un endeutament excessiu tan desastrós. Per descomptat, una raó va ser el vívid record a Àsia de la crisi financera de 1997, que va posar de relleu la necessitat de posar límits als préstecs bancaris i les entrades de capitals. En general, les economies asiàtiques en ascens van estar gestionades amb més prudència durant el passat decenni. El mateix es pot dir de Brasil, que va assimilar els ensenyaments de la seva pròpia crisi de 1999, com també d'Àfrica i altres regions.
(...) el Govern d’Estats Units va llançar la proposta que les regions del món amb superàvit augmentessin la seva demanda interna -principalment el consum- per impulsar les importacions i ajudar així a les regions amb dèficit (inclòs Estats Units) a recuperar-se. Els països amb economies en ascens del G-20 no es van deixar impressionar. La seva resposta va ser molt senzilla: la crisi va començar amb l'endeutament excessiu d’Estats Units, de manera que els correspon a aquest últim, i no a ells, resoldre l'embolic. Estats Units ha de reduir el seu dèficit pressupostari, augmentar la seva taxa d'estalvi i en general posar ordre a casa seva.
Les economies en ascens van reaccionar de manera similar davant una altra iniciativa d’Estats Units: l'anomenada "relaxació quantitativa" de la Reserva Federal. Una vegada més els països amb economies en ascens van parlar gairebé a l'uníson. Van dir a Estats Units que no augmentés artificialment la massa monetària, ja que amb això crearia el risc d'una altra bombolla financera, aquesta vegada a les economies en ascens i els mercats de matèries primeres. Una vegada més, el clar missatge per a Estats Units, el que deixés de recórrer a trucs com l'estímul fiscal o l'emissió de moneda i, en el seu lloc, emprengués una reestructuració econòmica de debò i a llarg termini per impulsar l'estalvi, la inversió i les exportacions netes.
Per la seva banda, les economies en ascens volien substituir el tema de debat de l'estímul macroeconòmic i els desequilibris a curt termini per les qüestions del desenvolupament a llarg termini. El Govern amfitrió, el de Corea del Sud, (...) va demanar als membres del G-20 que es centressin en imperatius, com, per exemple, la consecució dels objectius de desenvolupament del mil·lenni de Nacions Unides, l'augment de la producció agrària i la construcció d'infraestructures sostenibles a les economies en desenvolupament. Va ser la primera vegada que es van incloure tan clarament qüestions de desenvolupament a llarg termini en el programa del G-20, el que constitueix un senyal de la influència geopolítica en augment del grup dels membres amb mercats en ascens.
(...)Estats Units ha estat incitant a la Xina, Alemanya, Japó i altres països a augmentar el consum per impulsar la demanda, però hi ha una forma millor d'utilitzar les elevades taxes d'estalvi d'aquests països amb superàvits. En lloc d'incitar a les seves famílies a consumir més, el G-20 s'ha d'esforçar més per encarrilar aquests estalvis cap als països més pobres amb vista a finançar inversions en infraestructures urgentment necessàries.
Jeffrey D. Sachs, Las nuevas ideas del G-20, El País 5-12-2010.
Emergents
[Els que ja fa temps que han reaccionat són alguns països emergents] I de quina manera! Fa 20 anys, la taxa de creixement dels països emergents era igual a la dels desenvolupats, però amb alt-i-baixos i crisis periòdiques. Avui el FMI els projecte un creixement tres vegades superior pels propers cinc anys.
Lluís Amiguet, entrevista a Kemal Dervis, “Si no sabes explicarlo, no sabes gestionar una crisis”, La Vanguardia 5-12-2010.
Emergents, BRIC, Àligues
El club dels països fins ara considerats rics té els dies comptats. El creixement mundial dependrà cada dia més de l'evolució de les economies emergents, un món que va més enllà dels coneguts BRIC (acrònim de Brasil, Rússia, Índia i Xina) i que a finals de la pròxima dècada proporcionaran quatre vegades més negoci que els països del G-6 (els set països més industrialitzats del món menys Estats Units). És l'entrada en escena dels Eagles, paraula que en anglès significa àligues i que respon a les sigles en aquesta llengua d'economies emergents i líders de creixement, el nou índex creat per BBVA.
(...) la crisi ha tirat per terra el model de creixement i estabilitat financera que abans de 2007 semblava reservat gairebé en exclusiva a les economies desenvolupades, la percepció de risc en aquests moments supera la de molts mercats emergents. De fet, les economies emergents s'estan beneficiant clarament d'aquesta tendència perquè les seves dades fiscals i d'equilibri exterior són més sòlids que els de les economies avançades.
La llista d’Eagles la componen, al costat dels quatre països esmentats, Indonèsia, Corea del Sud, Mèxic, Egipte, Turquia i Taiwan. Cadascuna d'aquestes deu economies comparteix la característica que la seva aportació en termes absoluts a l'economia mundial per a la pròxima dècada serà superior a la mitjana del G-6 (...), condició fonamental per a pertànyer al club de les àligues. Les taxes de creixement dels països Eagles són prou altes com perquè, fins i tot en els escenaris més negatius, la seva aportació al creixement mundial sigui encara superior a la dels països desenvolupats.
(...) Gairebé tots ells -excepte Corea, Taiwan i Rússia- compten a més amb un elevat creixement demogràfic, un element que contribueix decisivament al seu major creixement potencial en els pròxims 10 anys. I bona part de la seva força prové de les creixents relacions econòmiques i comercials Sud-Sud, és a dir, les que desenvolupen al marge dels països industrialitzats. El millor exemple és la incessant demanda de matèries primeres per part de la Xina, el que ha permès a molts països d'Àfrica i Amèrica Llatina esquivar la crisi en condicions inimaginables en altres crisis globals. (...)
(...)"Que la presència d'alguns d'aquests països en aquesta llista sigui sorprenent afegeix interès a la classificació" (...).
Alícia González, Las 'águilas' toman el relevo, El País 5-12-2010.
Les empreses dels emergents
El nombre d’empreses de països emergents que estan demostrant la seva capacitat per créixer ràpid en un món realment global ha deixat de ser una novetat, però no per això deixa de sorprendre que estigui atrapant a les multinacionals gegants tradicionals, fins el punt d’amenaçar la seva hegemonia. (...)
[Un] estudi es centra en els nous reptes (...) que en el 2005 es fan obvis, amb operacions com la compra del gegant informàtic IBM perpart del grup Lenovo, de la Xina (...).
Les empreses seleccionades [a l’estudi] (...) tenen un creixement anual superior al 18% en la darrera dècada, marges de benefici mitjans del 18%, i una base considerable de la seva activitat en l’àrea internacional, a més de models de negoci innovadors, amb potencial i ambició de convertir-se en líders mundials. (...)
Xina, Índia, Brasil, Mèxic i Rússia dominen la llista aportant el major nombre d’empreses, tot i que s'inclouen firmes de 16 països. I Àfrica entre per primer cop amb quatre empreses. Per sectors, continuen dominant bens industrials i recursos i primeres matèries, però guanya posicions la construcció i es detecta una diversificació vers altres activitats. (...)
(...) Un altre tema nou és el model de diversificació que segueixen aquestes empreses agafant una estratègia que es diferencia a l’observada fins ara en les empreses del món occidental (...).
Una altra de els tendències destacades en l’estudi, i probablement les més interessants, és l’augment d’aliances entre empreses similars, també de ràpid creixement de països emergents. "Es tracte d’associacions entre iguals, on l’objectiu és poder guanyar escala de mercat, compartir riscos, experts, tecnologia... (...).
Entre les claus del creixement d’aquestes empreses es destaca els seus baixos costos i la seva localització, a més de la seva capacitat per accedir i entendre a la nova classe mitja dels països emergents (...) A això s'hi ha de sumar una solidesa financera amb capacitat per consolidar posicions i créixer no només orgànicament sinó també mitjançant adquisicions.
(...) "Mentre que a la Xina un 60% de les empreses seleccionades són propietat del govern, a la Índia el percentatge d’empresa privada és més elevat, i en general, quan cotitzen a la bors continuen sent controlades pr un nombre reduït d’accionistes particulars, sovint els propis fundadors, que imprimeixen directament la seva empremta d’inspiració, dinamisme i estratègia".
En la pròxima dècada es preveu que la lluita pel lideratge amb les multinacionals tradicionals s'intensificarà,i que la frontera entre unes i altres serà cada vegada més difusa. (...) Els països emergents en ràpid creixement han passat en una dècada d’aportar el 18% del PIB mundial a aportar-ne el 31%. Malgrat la crisi econòmica que que va tancar la darrera dècada, els ingresso per càpita globals han crescut un 50% en aquests anys, i es calcula que 250 milions de persones han sortit de la pobresa.
El comerç mundial és ara més obert que fa una dècada, les exportacions globals s'han duplicat, i les empreses de països emergents, motors de l’economia mundial, han crescut també en influència.
Eulàlia Furriol, Los motores reales de la economía, La Vanguardia 30-01-2011.
