Reconsiderar desmentits
La bona marxa de països com Brasil i la Xina ha portat a alguns analistes a reconsiderar el refús que fa uns mesos va suscitar la teoria del ‘decoupling’, la qual va establir que els països emergents podien créixer al marge d’una recessió a Estats Units. Els primers dies de la crisi van desmentir tal possibilitat. El que ara succeeix a Llatinoamèrica revifa el debat.
El gigante asiático descubre Eldorado, La Vanguardia 26-06-2009.
Bretton Woods de 1944, obsolet
(...) en la darrera reunió del G-20, aquests països [Brasil, Rússia, Índia i Xina] ja van exigir la reforma del sistema de Bretton Woods, de 1944, on els països més industrialitzats van fixar les regles per a les relacions financeres i comercials i la constitució del FMI, el BM i l’abandonament del patró or pel del dòlar, la qual cosa els conferia posicions d’avantatge respecte a la resta del món.
Ara, segons aquests quatre països (...), és precís dotar-se de noves regles de joc, tant en el referent al sector financer com al comercial (...) per assolir fites com la reforma del Consell de Seguritat per evitar accions unilaterals, com la guerra d’Iraq, o la cerca d’un sistema alternatiu al dòlar, com podria ser una cistella de monedes que faci impossible, en el futur, la dependència del sistema d’un sol banc central o del apolítica monetària d’un sol govern i que, per tant, faci el sistema més transparent i previsible. Inclús es proposen refusar les propostes ambientalistes dissenyades en el passat per enfocar-les des de la perspectiva del que ells consideren el desenvolupament sostenible per a tothom.
Editorial, Nace el BRIC, nuevo polo mundial, La Vanguardia 19-06-2009.
El bé comunal reconsiderat
Ostrom no era entre els favorits (ho escric en masculí ja que entre els favorits no hi havia cap dona) a rebre el premi Nobel enguany. La seva contribució no és ni de les més citades ni de les més conegudes del món. Jo, de fet, confesso que no sabia qui era fins el dia que se li va concedir el premi. La seva metodologia no és la més comunament acceptada per la professió i les seves conclusions no semblen tan sòlides o ben provades com les que l’ortodòxia exigeix avui dia. Però, ja se sap, a vegades al Comitè Nobel l’agrada premiar les fronteres de l’heterodòxia i això, a l’ortodòxia, no l’agrada. Jo sempre he estat partidari d’escoltar les idees minoritàries, ja que la ciència no és democràcia: en ciència, que la majoria pensi una cosa no vol dir que sigui veritat. A vegades, persones com Copèrnic o Darwin estan sols contra tothom i ... acaben tenint raó. Benvingut sigui, doncs,el premi Nobel a la senyora Ostrom , no perquè sigui una dona, sinó perquè ens ensenya una nova manera d’enfocar la tragèdia del bé comunal.
Xavier Sala i Martín, La tragedia del bien comunal, La Vanguardia 17-10-2009.
L’FMI de Strauss-Kahn, pot haver tingut alguna cosa a veure amb la seva caiguda?*
La reunió anual de primavera del Fons Monetari Internacional (FMI) va ser notable, ja que va marcar l'esforç d'aquest per distanciar-se dels seus propis dogmes de fa molts anys sobre el control de capitals i la flexibilitat del mercat laboral. Sembla que gradualment -i cautelosament- un nou FMI ha sorgit sota el lideratge de Dominique Strauss-Kahn.
Poc més de 13 anys abans, en la reunió de Hong Kong de l'FMI el 1997, aquest havia intentat esmenar la seva carta per guanyar més marge d'acció i empènyer als països cap a una liberalització del mercat de capitals. El moment no podia haver estat menys oportú: la crisi de l'Est d'Àsia s'estava gestant -una crisi que va ser, en gran mesura, resultat de la liberalització del mercat de capitals en una regió que, donada la seva elevada taxa d'estalvi, no la necessitava en absolut.
La crisi va demostrar que els mercats lliures i descontrolats no són ni eficients ni estables. Tampoc necessàriament van servir de molt a l'hora de fixar preus (només cal veure la bombolla immobiliària), incloent-hi els tipus de canvi (que són simplement el preu d'una moneda en termes d'una altra).
Islàndia va mostrar que respondre a la crisi imposant controls al capital podia ajudar els països petits a manegar el seu impacte. (...) Davant l'auge dels mercats emergents, i amb EUA i Europa de baixa, era evident que gran part de la nova liquiditat que s'estava creant trobaria la seva destinació en els mercats emergents. (...)
El resultant increment de diners cap als mercats emergents va comportar que fins i tot els ministres de Finances i els governadors dels bancs centrals que s'oposen ideològicament a intervenir creguessin que no tenien més opció que fer-ho. (...)
Ara el FMI beneeix aquest tipus d'intervencions -però, com una concessió per a aquells que encara no estan convençuts, suggereix que se les hauria d'utilitzar només com un últim recurs-. Per contra, hauríem d'haver après de la crisi que els mercats financers necessiten regulació, i que els fluxos de capital transfronterers són particularment perillosos. (...)
Però un canvi encara més important és el vincle que l'FMI finalment va traçar entre desigualtat i inestabilitat. Aquesta crisi va ser, en gran mesura, resultat de l'esforç dels EUA per estimular una economia debilitada per una major desigualtat a través de tipus d'interès baixos i una regulació laxa (que van fer que molta gent demanés prestat molt més enllà de les seves possibilitats). Desfer les conseqüències d'aquest endeutament excessiu durarà anys. Però, com ens recorda un altre estudi de l'FMI, aquest no és un patró nou.
La crisi també va posar a prova els vells dogmes que culpen de la desocupació a la rigidesa del mercat laboral, ja que als països amb salaris més flexibles, com Estats Units, els va ser pitjor que a les economies del nord d'Europa, entre elles Alemanya. (...)
(...) la crisi -i la manera en què va ser manegada- va portar a una desigualtat d'ingressos encara més gran, fent que la recuperació sigui molt més difícil.
(...) amb gairebé una quarta part dels ingressos totals i el 40% de la riquesa nord-americana en mans de l'1% que més guanya, EUA avui és menys una ‘terra d'oportunitats’ que fins i tot la vella Europa.
Per als progressistes, aquestes dades abismals són part de la lletania habitual de frustració i fúria justificada. El que és nou és que l'FMI s'ha sumat al cor. Com va concloure Strauss-Kahn en el seu discurs en la Brookings Institution poc abans de la recent reunió de l'FMI: "En definitiva, l'ocupació i la igualtat són els pilars de l'estabilitat i la prosperitat econòmica, de l'estabilitat i de la pau política. Això és al cor del mandat del FMI. S'ha de posar al centre de l'agenda política ".
Strauss-Kahn està demostrant ser un líder sagaç de l'FMI. Només ens queda esperar que els governs i els mercats financers prestin atenció a les seves paraules.
Joseph E. Stiglitz, El viraje a tiempo del FMI, El País 15-05-2011.
